Empecé a amaros cuando me desvelastéis. Esos tiempos de delirio tenso que vivimos preñará para siempre mis presentes yectos porqué en esos lugares fluidos se encarnó, y se inscribió en mi historia, esa fatal esquizofrenia erótica que no cesa de renacer, emanada del deseo de siempre sorprenderme en cada uno siendo otra. Latente como horizonte de mis sentidos. Ahí reside lo sagrado, en ese traslado insaturable de mí.
La promesa no reemplazará jamás a esa integridad constituida por el deseo desesperado de encontrar y perder irremediable y eternamente lo sublime.
jueves, 2 de diciembre de 2010
jueves, 4 de noviembre de 2010
"Carácter y destino", Claves de la razón práctica nº153, R.Sánchez Ferlosio
Creo que este fragmento de artículo, puede complementar mis dos últimos escritos. Estaré llegando al Anti-Edipo?
En la "juridición de la hambre", en el tiempo adquisitivo, de los valores, en el orden del destino, rige el principio burocrático de " un sitio para cada cosa y cada cosa en su sitio" y es intolerable que el cucharón no esté donde tiene que estar. Las gallinas, por su parte, están contadas, contabilizadas, controladas, y no sólo por si sobreviene una mortandad avícola y llegan a ser demasiado pocas y hay que racionarlas, sino también por si viene un año demasiado próspero y las gallinas aumentan más de lo debido, y hay que sacrificar las excedentes en aras de lo que suele llamarse "creación de riqueza", porque entre ésta y el remedio de las carencias humanas, o sea, entre los valores y los vienes, hay un antagonismo irreductible.
En la "juridición de la hambre", en el tiempo adquisitivo, de los valores, en el orden del destino, rige el principio burocrático de " un sitio para cada cosa y cada cosa en su sitio" y es intolerable que el cucharón no esté donde tiene que estar. Las gallinas, por su parte, están contadas, contabilizadas, controladas, y no sólo por si sobreviene una mortandad avícola y llegan a ser demasiado pocas y hay que racionarlas, sino también por si viene un año demasiado próspero y las gallinas aumentan más de lo debido, y hay que sacrificar las excedentes en aras de lo que suele llamarse "creación de riqueza", porque entre ésta y el remedio de las carencias humanas, o sea, entre los valores y los vienes, hay un antagonismo irreductible.
miércoles, 3 de noviembre de 2010
El tiempo es un privilegio que muy pocos pueden manejar
Avui he anat a ingressar el lloguer del pis al compte corrent dels propietaris a Caja Madrid. Només hi havia un encorbatat que atenia al taulell principal i s'havia format una cua d'una quinzena de persones. Jo no tenia més opció que quedar-me ja que m'havia compromès a ingressar-ho avui. Tot esperant, ha començat a arribar més gent que s'afegia a la cua: un parella d'immigrants sud-americans, una iaia baixa i curvada amb els cabells llargs greixosos que parlava sola i portava de bolso una bossa de plàstic, una altra iaia també baixa i curvada amb un carretó típic (el Röler) que el feia servir de bastó, una parella d'una trentena d'anys (la dona anava vestida de froma molt horrenda i he sospitat que s'havia operat els llavis; continuava essent lletja o més)
Després, he canviat l'objectiu de la meva mirada i he començat a observar com estava estructurat aquell local. Ja se sap, tota distribució amaga darrere un discurs de poder. No hi havia més que un despatx, els altres treballadors i els seus escriptoris estaven a l'altra banda de la sala separats per uns biombos metàl·lics. Els podies sentir parlar però no podies entendre què deien (això és el capitalisme, tot és públic però inconfessable) He pensat que per a un banc, devia ser útil que els treballadors poguessin avisar-se, comunicar-se sobre el seu treball de forma tan ràpida dient: he, Jose, dónde habíamos dejado las contribuciones especiales del euríbor del año 2009? El Jose responde al momento. Trabajan más rápido.
M'he girat. He començat a sentir despreci per l'encorbatat que atenia als clients. Tenia ganes de cridar i demanar-nos a tots com podíem acceptar aquella submissió. Tots esperavem, ningú ha exigit un altre encorbatat de baixa categoria perquè pogués ser atès més ràpid. Tots esperavem, callats, fent suspirs de resignació.
Després he tornat a mirar als banquers asseguts en els escriptoris d'un despatx imaginari. És veritat que el capital és foll. És un deliri i només calia sentir-los parlar. I ells que s'ho creuen amb tanta fe encara ho fa tot més indignant. Las comisiones y las codificaciones de contribuyentes del número que no estaba apuntado en la lista de caja, fotocopia, seriedad absurda.
I els altres, fent cua, amb el cap cot.
Després he vist a aparèixar el monstre: el que s'havia merescut el despatx que tenia parets, encara que de vidre translúcid. Era un home d'uns quaranta-cinc anys, amb una papada gelatinosa, l'esquena sinistrament curvada i una panxa com una bola que es recolzava sobre el cinturó de pell. A ell no el sentia parlar, ho feia baix i semblava tenir pressa per tornar al seu despatx.
Saben que es riuen de nosaltres? No crec. Ells són mers instruments del sistema econòmic, persones infames que amaguen la tragèdia rere una serietat, que amaguen el deliri del capital amb documents per a firmar. Cada vegada sentia més ràbia. Hem acabat essent tants a la cua! Tants que ningú empara! Tants que només senten que s'han de sotmetre a aquell sistema que fa veure que no hi són! Tants que no saben que en realitat, són ells els que el mantenen viu...
En aquells moments d'ira, he mirat sobre una tauleta que hi havia entre una sèrie de sis cadires d'espera. A sobre, com és normal i esperat, hi havia tríptics de propaganda de Caja Madrid. N'hi ha hagut dos que m'han acabat d'encendre: l'aforisme assassí del primer: El tiempo es un privilegio que muy pocos pueden manejar. L'insult desvergonyit del segon: es vèia un treballador amb una fregona espiant darrere les cortines magentes d'un teatre i per l'escletxa oberta es filtra la llum de l'espectacle i diu així: Nunca estarás más cerca de una estrella. Fills de puta, jo ja sóc una estrella. Els agafo tots dos i me'ls guardo.
M'ha tocat el torn i òbviament jo estava negra. Mai m'havia sentit així. Mai m'havia deixat afectar tant pel discurs de poder del sistema capitalista i el seu sabor àcid i la olor atroç són altament corrosius.
-Quiero que envie esta cantidad de dinero en esta cuenta bancaria.
-Debe escribir aquí la cantidad y el asunto si es que quiere que haya.
-Vale.
-Voy a terminar más rápido que usted! - l'home em mira amb complicitat. Ell està escrivint-ho tot a l'ordinador i jo ho estic fent a mà. Jo li somric; l'últim somriure abans de la punyalada.
-Perdone, quería comentarle una cosa (trec l'anunci del teatre): Este anuncio le está diciendo a la gente que nunca podrá ser una estrella (s'entengui com s'entengui el concepte estrella) Creo que este anuncio es insultante.
Llavors, l'home, m'ha fet aquella mirada de: "ya lo sé pero no me importa, déjeme en paz, no vaya a liarla que se va a quedar sola" que en tantes vegades he vist en documentals que evidencien el funcionament del capitalisme i la seva crueltat.
M'he girat i he marxat. Estava sentint que tornava a creure en mi i en el món, que tornava a veure'm capaç de mirar el meu voltant i fer alguna cosa al respecte. Aquell era un primer pas però juro que he sentit la brutalitat de la lluita quan la seva mirada s'ha posat incrèdulament sobre la meva. En un estat de satisfacció única, he travessat la sala. Quan passava al costat d'aquella cua de persones innocents que desitgen la seva pròpia submissió, he tingut ganes de deixar passar a la dona del carret que havia vingut coixejant fins allà per trobar-se que hauria d'esperar tant que la farien fora a les 14h abans d'atendre-la. Ja havia passat el meu torn, això hauria pogut provocar una protesta general i, finalment, he decidit continuar.
Ja vèia la llum radiant del migdia quan ha començat a sonar pels altaveus del local: Take it back de Pink Floyd. Una de les meves cançons preferides. He fet un somriure d'orella a orella i ja a fora, m'han caigut les llàgrimes.
domingo, 31 de octubre de 2010
"Las escaleras se suben de frente, pues hacia atrás o de costado resultan particularmente incómodas"
Uno se encuentra arrojado en un mundo ya pre-comprendido. Cortázar ya nos mostró lo complejo que es todo el proceso de subir una escalera y nos dimos cuenta de lo fácil que es siendo muro de cristal.
El tema de conversación más recurrente de este fin de semana, a parte del cine, la complejidad y la misma búsqueda de las relaciones sociales auténticas, ha sido hasta qué punto podemos hacer más grueso este muro. Me explico: uno puede llegar a considerar necesario el orden establecido de sus bienes o, decidir ser el dueño de esos y por lo tanto, de su uso y su colocación. Dentro de la gamma de grises infinita que una clasificación supone y siendo consciente que no se puede generalizar, tenteando hacer etología cotidiana, establecimos que hay un tipo de personas que tienen esa necesidad de tenerlo todo ordenado hasta convertirse en esclavos de ese mismo orden y otro tipo que sólo considera que los objetos son de su propiedad y que, por lo tanto, puede hacer con ellos lo que quiera.
El primer tipo, acepta dogmáticamente esto que Cortázar llamó el muro de cristal, es decir, el uso que tienen, algo impuesto por su cultura y sociedad y, además, la situación que ellos como propietarios le han establecido. Así pues, la televisión sirve para mirarla, la pecera debe estar colocada al centro de la mesilla con el tapete que sirve para decorar, doblado por la mitad, los vasos sirven para beber agua y van en el tercer estante del armario que queda al lado derecho de la nevera. El segundo tipo, sabe para qué sirve la televisión, la nevera, el tapete y los vasos y es consciente, como el otro, que todo eso es suyo. Aún así, la diferencia con el otro tipo radica en que el uso no se le impone sino que lo impone: si no tenemos peces, podemos utilizarla para guardar caramelos, los vasos pueden quedarse días encima de la mesilla dónde está la pecera y el tapete puede ser usado también para no rayar sus cd’s o para cualquier cosa, según le convenga.
Aquí podemos introducir a Heidegger: hay algunos que aceptan sin reflexión las significaciones del mundo vida y hay otros que son conscientes de lo que significan los entes de este mundo vida y es capaz de cambiarla si les interesa. En el primero, es el objeto y en el segundo es el cerebro humano quién controla.
Se presenta de forma evidente que el segundo tipo es una persona más autónoma, más desligada de las imposiciones de la sociedad y, por lo tanto, digamos, más libre. Como en el mundo de las pasiones, hay quién sabe de su temperamiento e intenta apoderarse hasta convertir en costumbre, mediante la repetición, aquello que le da placer y hay otro que se deja determinar por ellas de forma turbadora siendo incapaz de conocerse a si mismo, hacerse a si mismo de forma intransferible y finalmente, ser un poco más feliz (si feliz entendemos aquí algo así como paz del alma)
Para mi ha sido un placer compartir este fin de semana con una persona que es dueña de si misma, que usa los objetos para lo que a ella le interesan y que siente esa aburdidad que el mundo (en este caso, el de su hermano) le impida comer en el suelo cuando a ella le plazca.
Silla, sofá, vaso, cuchara, alfombra, manta, ducha, cama… son conceptos inventados por el hombre para poder vivir pero, por ser humanos y por lo tanto, históricos y sociales, no tenemos, en situaciones dónde no provoquemos prejuicios a nadie, por qué tomar sus significaciones como exigencias. De la misma forma, para evitar sentimientos de responsabilidad que provocan a menudo los de culpabilidad, creo que debemos evitar sumarles exigencias que provienen de nosotros mismos y augmentar lo que es ya de por si irrisorio.
Llamamos para saber dónde había guardado su portátil, queríamos ver una peli y compramos maíz para hacer palomitas. Cuando llegamos a casa, nos dimos cuenta que habíamos comido dos días delante de un televisor del que no habíamos percatado su presencia e hicimos las palomitas en una olla porqué en la cocina dónde habíamos preparado nuestras comidas no había microondas.
lunes, 4 de octubre de 2010
Finalització de la breu exposició del capítol V (Primera Part, Capítol I) La fugida davant l’angoixa
[…] Ara bé, tot allò que estigui a les nostres mans, que sigui el nostre possible, ho decidirem absolutament lliures, no motivats ni obligats per a res (anar a treballar, casar-nos, divorciar-nos, enfadar-nos, perdonar, mirar la televisió, llegir, fumar, matar, besar, ajudar…) Sóc jo qui decideix això, jo sol, injustificable i sense excusa.
Aquesta llibertat es descobreix en l’angoixa. En ella sentim el no-res que s’insinua entre els motius i l’acte. No és perquè jo sóc lliure que el meu acte escapi a la determinació dels seus motius sinó que, just al contrari, és el fet que els motius sempre siguin insuficients el que fa que jo sigui lliure. Són insuficients, tal com vaig comentar a l’últim article, perquè no hi ha cap motiu de la consciència, ells sempre tindran l’estructura de ser per a la consciència, de ser mantinguts per ella. Dit d’una altra manera, del fet mateix que el motiu mateix no pot sorgir que com una aparició, es constitueix a si mateix com a ineficaç.
Ara bé, aquesta angoixa de la llibertat davant d’ella mateixa, és una estructura permanent de l’ésser humà? O ella és, contràriament, excepcional? Com podem veure per la nostra experiència empírica mateixa, l’angoixa no és una estructura permanent, no ens angoixem cada vegada que hem de decidir. Així doncs, com podem explicar la raresa d’aquest fenomen en nosaltres?
Segons Sartre, la consciència de l’home en acció és consciència irreflexiva. És a dir, en l’acte d’estar escrivint aquest article, no em vaig preguntant: “teclejar la f és una possibilitat meva, ho he de triar, podria no fer-ho…” El fet de teclejar, es revela a mi com una exigència passiva d’“ésser teclejat”. En la majoria d’actes de la vida quotidiana, jo hi estic engatjat, jo descobreixo els meus possibles realitzant-los i en aquest acte mateix de realitzar-los ho faig com si fossin exigències, urgències, utilitats. Estem a cada instant engatjats –compromesos- en aquest món, hi estem ja actuant en un fons de sentit (en un projecte: treballant, fent una carrera universitària…) que no ens plantegem.
Tot això significa, tal com vaig deixar entreveure a l’últim article, que actuem abans de preguntar-nos sobre els nostres possibles i aquests possibles que ja són realitzats o que estem realitzant, tenen un fons de sentit que necessitarien un acte especial per a ser posats en qüestió. El despertador quan sona al matí comporta de fons la possibilitat d’anar a treballar com a triada entre moltes d’altres possibles però d’habitud, ens llevem sense plantejar-nos-ho, de forma irreflexiva.
Així, en això que podem anomenar el món de l’immediat, al qual la nostra consciència irreflexiva es lliura, nosaltres no hi apareixem primàriament per ser abocats després a les nostres empreses. Sinó que el nostre ser és immediatament <
L’angoixa, és doncs, la comprensió reflexiva de la llibertat per ella mateixa, del fet d’adonar-me que el que sóc és una tria de mi mateix, que sóc una possibilitat d’entre moltes que podria haver triat. En l’angoixa, jo em concebo totalment lliure i al mateix temps, com no podent no fer que el sentit del món no vingui sinó de mi.
Ara bé, la nostra conducta essencial i immediata no és l’acceptació sinó l’adopció de conductes per fugir de l’angoixa per tal de no haver d’assumir el pes que comporta haver de triar, amb la responsabilitat que comporta, una possibilitat entre el ventall de totes les possibles.
lunes, 13 de septiembre de 2010
Escenes oniriques sense precedents
I show yo the life of the mind!!!
Barton Fink.
Joel and Ethan Coen
En aquesta escena es veu clar que no som al mon real sino a la projeccio del mon real de la ment del protagonista (Barton Fink)
http://www.youtube.com/watch?v=kKm-_VyNVoM
(sento l'absència de subtitols i d'accents)
domingo, 22 de agosto de 2010
Dios Hölderlin
El consenso público
¿No es más bella la vida de mi corazón
desde que amo? ¿Por qué me distinguíais más
cuando yo era más arrogante y arisco,
más locuaz y más vacío?
¡Ah! La muchedumbre prefiere lo que se cotiza,
las almas serviles sólo respetan lo violento.
Únicamente creen en lo divino
aquellos que también lo son.
(Versión de Federico Gorbea)
¿No es más bella la vida de mi corazón
desde que amo? ¿Por qué me distinguíais más
cuando yo era más arrogante y arisco,
más locuaz y más vacío?
¡Ah! La muchedumbre prefiere lo que se cotiza,
las almas serviles sólo respetan lo violento.
Únicamente creen en lo divino
aquellos que también lo son.
(Versión de Federico Gorbea)
jueves, 12 de agosto de 2010
Poema de Júlio Cortázar
Te amo por cejas, por cabello, te dabato en corredores blanquísimos donde se juegan las fuentes de la luz,
Te discuto a cada nombre, te arranco con delicadeza de cicatriz
voy poniéndote en el pelo cenizas de relámapago y cintas que dormían en la lluvia
No quiero que tengas una forma, que seas precisamente lo que viene detrás de tu mano,
porque el agua, considera el agua, y los leones cuando se disuelven en el azúcar de la fébula,
y los gestos, esa arquitectura de la nada,
encendiendo sus lámparas a mitad del encuentro.
Todo mañana es la pizarra donde te invento y te dibujo.
pronto a borrarte, así no eres, ni tampoco con ese pelo lacio, esa sonrisa.
Busco tu suma, el borde de la copa donde le vino es también la luna y el espejo,
busco esa línea que hace temblar a un hombre en una
galería de museo.
Además te quiero, y hace tiempo y frío.
Te discuto a cada nombre, te arranco con delicadeza de cicatriz
voy poniéndote en el pelo cenizas de relámapago y cintas que dormían en la lluvia
No quiero que tengas una forma, que seas precisamente lo que viene detrás de tu mano,
porque el agua, considera el agua, y los leones cuando se disuelven en el azúcar de la fébula,
y los gestos, esa arquitectura de la nada,
encendiendo sus lámparas a mitad del encuentro.
Todo mañana es la pizarra donde te invento y te dibujo.
pronto a borrarte, así no eres, ni tampoco con ese pelo lacio, esa sonrisa.
Busco tu suma, el borde de la copa donde le vino es también la luna y el espejo,
busco esa línea que hace temblar a un hombre en una
galería de museo.
Además te quiero, y hace tiempo y frío.
lunes, 12 de julio de 2010
Escenes oníriques sense precedents
Aquí vé, una altra de de David Lynch: Inland Empire:
(és un recull d'imatges de la peli)
http://www.youtube.com/watch?v=d1WUsRFZd7k&feature=related
Us deixo també amb aquest poema polonès cantat per Chrysta Bell que és preciós encara que li faltin les imatges de l'espectacular final.
http://www.youtube.com/watch?v=YQiPQgMTkEI
(és un recull d'imatges de la peli)
http://www.youtube.com/watch?v=d1WUsRFZd7k&feature=related
Us deixo també amb aquest poema polonès cantat per Chrysta Bell que és preciós encara que li faltin les imatges de l'espectacular final.
http://www.youtube.com/watch?v=YQiPQgMTkEI
martes, 6 de julio de 2010
Article al Nou9 (per a la meva germana gran)
Segons el Consell Comarcal d’Osona, quatre cases de pagès que surten al mapa del municipi de l’Esquirol són en realitat mansions de directors d’empreses internacionals, infinitament grans i riques. Grans famílies burgeses que es permeten el luxe de portar els seus fills a l’escola i que a més (segons diuen pel carrer) n’hi ha una que s’ha comprat un helicòpter per portar-los a l’Escola i així estalviar-se 5km de carretera. Davant d’aquest fet que evidencia la diferència de classes socials provocada per l’economia lliberal, han decidit suprimir les parades de l’autobús que els hi pertocaven.
Fa cosa d’un parell de mesos, al•legant la seva perillositat, el Consell Comarcal d’Osona (el seu president: el senyor Palmerola) va decidir suprimir les parades d’autobús situades a la carretera que uneix Cantonigròs i l’Esquirol.
Aquest autobús de línea també és un autobus escolar i abans d’aquesta decisió, passava cada dia a recollir i a tornar els nens de quatre cases de pagès del municipi de l’Esquirol (sense desviar-se de la seva ruta com a bus de línia); una utilitat i funció que ha deixat de tenir a partir d’ara. Quatre famílies, una d’aquestes la meva, reb les conseqüències directes d’aquesta decisió precipitada i simple en la qual els òrgans de govern s’han posat d’acord.
Com que creiem (crèiem?) en la democràcia i que la veu del poble és la que ha de ser escoltada, els afectats vàrem demanar una reunió amb l’alcalde i una altra amb el President del Consell Comarcal i, com sempre sembla que passa, feren veure que ningú els hi havia demanat res i ignoraren les nostres peticions. Apagaren la nostra veu, perquè ells saben que la representen políticament i si no l’escolten, saben que ens serà difícil que aconseguim alguna cosa. Per això hem provat aquest mitjà, la premsa, per fer escoltar els nostres drets.
Així doncs, ens hem quedat sense parada d’autobús quan els nens de Cantonigròs i Tavertet, el tenen assegurat al ser d’altres municipis que no tenen escola pròpia. Sembla ser que nosaltres, car som de l’Esquirol, tot i viure lluny, no ens cal autobús. Ara bé, és veritat que ens oferiren una subvenció per solucionar-ho però això no és una qüestió de diners sinó una qüestió de temps! Els de pagès, com alguns ensumaran, no tenim horaris fixos i dies de vacances cada any assegurats ja que els animals i la terra tampoc en tenen. Així doncs, aquesta subvenció és una desconsideració descarada i irrespectuosa de la situació econòmica i personal dels que viuen i treballen al camp.
A més, per adobar-ho, aquesta subvenció es basa en un criteri súmament absurd: viure a més de 2,5 km de distància de l’escola en lína recta. Jo, en el meu cas particular, calculat en línea recta, travessant boscos i camps, visc a menys de 2,5km i, en canvi, si vull portar els nens a l’escola per carretera en cotxe, hi tinc 7km. Deu ser que en aquesta subvenció es considera la possibilitat que pugui portar els nens a l’escola en helicòpter o que la carretera tan famosa pels seus revolts de l’Esquirol sigui en realitat la ruta federal 66.
L’argument del perill d’atropellament de les parades el considerem tan seriosament com el consideren l’alcalde, l’empresa Sagalés, el Consell Comarcal i tots els òrgans implicats. Ara bé, el que no podem acceptar és que es decideixi esborrar del mapa frescament aquest problema i pensar que oblidant ho arreglem tot. Per contra, nosaltres exigim que si hi ha un problema, el govern l’assumeixi i en busqui una solució equitable. Nosaltres havíem pensat, després de vàries reunions, de fer una única parada comuna al pont de les Perxes ja que allà ha estat des de sempre una parada d’autobús gràcies a l’afluència d’excursionistes al Collsacabra i, a més, creiem que seria un bon lloc on s’hi podria col•locar una marquesina legal i on l’autobús podria aparcar tranquil•lament sense provocar cap perill. Ara bé, fins que no ens agafin el telèfon, poca cosa farem.
Així doncs, demanem que el Consell Comarcal, juntament amb els altres òrgans polítics implicats, escoltin la nostra demanda i que es responsabilitzin d’un tema tan important com el que ens incumbeix: el transport escolar públic. Si és una obligació que els nens vagin a l’escola, és un dret la garantia de poder-los-hi portar.
Fa cosa d’un parell de mesos, al•legant la seva perillositat, el Consell Comarcal d’Osona (el seu president: el senyor Palmerola) va decidir suprimir les parades d’autobús situades a la carretera que uneix Cantonigròs i l’Esquirol.
Aquest autobús de línea també és un autobus escolar i abans d’aquesta decisió, passava cada dia a recollir i a tornar els nens de quatre cases de pagès del municipi de l’Esquirol (sense desviar-se de la seva ruta com a bus de línia); una utilitat i funció que ha deixat de tenir a partir d’ara. Quatre famílies, una d’aquestes la meva, reb les conseqüències directes d’aquesta decisió precipitada i simple en la qual els òrgans de govern s’han posat d’acord.
Com que creiem (crèiem?) en la democràcia i que la veu del poble és la que ha de ser escoltada, els afectats vàrem demanar una reunió amb l’alcalde i una altra amb el President del Consell Comarcal i, com sempre sembla que passa, feren veure que ningú els hi havia demanat res i ignoraren les nostres peticions. Apagaren la nostra veu, perquè ells saben que la representen políticament i si no l’escolten, saben que ens serà difícil que aconseguim alguna cosa. Per això hem provat aquest mitjà, la premsa, per fer escoltar els nostres drets.
Així doncs, ens hem quedat sense parada d’autobús quan els nens de Cantonigròs i Tavertet, el tenen assegurat al ser d’altres municipis que no tenen escola pròpia. Sembla ser que nosaltres, car som de l’Esquirol, tot i viure lluny, no ens cal autobús. Ara bé, és veritat que ens oferiren una subvenció per solucionar-ho però això no és una qüestió de diners sinó una qüestió de temps! Els de pagès, com alguns ensumaran, no tenim horaris fixos i dies de vacances cada any assegurats ja que els animals i la terra tampoc en tenen. Així doncs, aquesta subvenció és una desconsideració descarada i irrespectuosa de la situació econòmica i personal dels que viuen i treballen al camp.
A més, per adobar-ho, aquesta subvenció es basa en un criteri súmament absurd: viure a més de 2,5 km de distància de l’escola en lína recta. Jo, en el meu cas particular, calculat en línea recta, travessant boscos i camps, visc a menys de 2,5km i, en canvi, si vull portar els nens a l’escola per carretera en cotxe, hi tinc 7km. Deu ser que en aquesta subvenció es considera la possibilitat que pugui portar els nens a l’escola en helicòpter o que la carretera tan famosa pels seus revolts de l’Esquirol sigui en realitat la ruta federal 66.
L’argument del perill d’atropellament de les parades el considerem tan seriosament com el consideren l’alcalde, l’empresa Sagalés, el Consell Comarcal i tots els òrgans implicats. Ara bé, el que no podem acceptar és que es decideixi esborrar del mapa frescament aquest problema i pensar que oblidant ho arreglem tot. Per contra, nosaltres exigim que si hi ha un problema, el govern l’assumeixi i en busqui una solució equitable. Nosaltres havíem pensat, després de vàries reunions, de fer una única parada comuna al pont de les Perxes ja que allà ha estat des de sempre una parada d’autobús gràcies a l’afluència d’excursionistes al Collsacabra i, a més, creiem que seria un bon lloc on s’hi podria col•locar una marquesina legal i on l’autobús podria aparcar tranquil•lament sense provocar cap perill. Ara bé, fins que no ens agafin el telèfon, poca cosa farem.
Així doncs, demanem que el Consell Comarcal, juntament amb els altres òrgans polítics implicats, escoltin la nostra demanda i que es responsabilitzin d’un tema tan important com el que ens incumbeix: el transport escolar públic. Si és una obligació que els nens vagin a l’escola, és un dret la garantia de poder-los-hi portar.
jueves, 17 de junio de 2010
14 Desembre 2007
Aquest intent de poema em recorda:
si vas poder llavors, com no pots poder ara?
Sin amor mi vida muere
se deshace mi alma
desaparecen mis sentidos
Sin amor todo es ceniza
todo son recuerdos que no puedes volver a vivir
todo es un pasado de ensueño que sólo deseas volver a tener.
Lo estático acaba por desaparecer
solo sobrevive lo fáctico
lo mundano
lo que se toca
se siente
y uno se muere por vivir
El amor eterno no existe
porqué el amor se agota sin sorpresa
porque la misma música sin experiencia acaba sin tener sentido.
Los sueños son fugaces
como mi amor
y por ésto no me averguenzo
porque aunque no lo quiera para siempre
lo deseo con todo mi ser
Aunque no quiero robarte nada de tu corazon
aunque no quiera quedarme con nada de ti
quiero aprender de tus palabras
quiero aprender de tus sueños
quiero morirme por volverte a ver
Y..ay! Si puediera contarte todo ésto
y es tan difícil! Es todo tan irreal...
un sueño que me cuesta,
algo que me parece no ser mío.
Y tu, estás tan distante
tan frío aunque me hagas reír
tan lejos de mi mirada
tan apartado de mi tacto
tus oídos tan lejanos de lo que no cuentan mis palabras...
que ¿cómo voy a poder?
si vas poder llavors, com no pots poder ara?
Sin amor mi vida muere
se deshace mi alma
desaparecen mis sentidos
Sin amor todo es ceniza
todo son recuerdos que no puedes volver a vivir
todo es un pasado de ensueño que sólo deseas volver a tener.
Lo estático acaba por desaparecer
solo sobrevive lo fáctico
lo mundano
lo que se toca
se siente
y uno se muere por vivir
El amor eterno no existe
porqué el amor se agota sin sorpresa
porque la misma música sin experiencia acaba sin tener sentido.
Los sueños son fugaces
como mi amor
y por ésto no me averguenzo
porque aunque no lo quiera para siempre
lo deseo con todo mi ser
Aunque no quiero robarte nada de tu corazon
aunque no quiera quedarme con nada de ti
quiero aprender de tus palabras
quiero aprender de tus sueños
quiero morirme por volverte a ver
Y..ay! Si puediera contarte todo ésto
y es tan difícil! Es todo tan irreal...
un sueño que me cuesta,
algo que me parece no ser mío.
Y tu, estás tan distante
tan frío aunque me hagas reír
tan lejos de mi mirada
tan apartado de mi tacto
tus oídos tan lejanos de lo que no cuentan mis palabras...
que ¿cómo voy a poder?
domingo, 9 de mayo de 2010
Un twist per la vida. Escena XIII
-Però que collons foteu? Agg, aggg
-Tanca, tanca la porta,tio!- cridà desesperat el Sergi.
-Ara hi anava!- digué l’Eudald frescament.
-Aquest tio es un inconscient...-murmurà el Sergi mentre començava a treure les sabates al Cristian.
-Merda, el cloroform...és una prova del crim! Ens en haurem de desfer! Té, agafa’l Eudald i el llences a les escombraries de la cuina, d’acord? M’has sentit,tio?? Perquè no respons quan et parlo?
-No sé, Alex. Tinc una cosa a l’estómac, com un mal pressentiment.
-Però de què parles? Això és perquè t’imagines a te mare foten-te la bronca. Oblida’t d’ella.
-Ah, sí, és clar...pot ser...
Al cap d’uns cinc minuts, havien deixat al Cristian gairebé nu, només amb els calçotets.
-Heu vist quins calçotets del Shin-Chan que porta? Ha,ha, ha!- digué el Sergi, rient efusivament. Els altres, també rigueren amb ell. Al cap de dos mintus, però, s’adonaren que no podien quedar-se gaire més temps allà perquè el temps de l’efecte del cloroform passaria i hauríen de tenir-ho tot a punt per llavors. Així que l’Eudald, sortí direcció la cuina, el Sergi anà a buscar la clau digital amb l’Oriol, avisà al Cesc, i finalment, l’Alex anà directament amb un parell de garrafes d’aigua cap a fer "rebentar" els ploms.
L’Eudald, tot i tenir aquell nus a l’estómac que cada vegada l’apretava més fort i el deixava respirar menys, aconseguí posar-se a córrer, fent gambades, cap a la cuina de la nau. Just entrar, es deturà uns segons per situar-se i pensar en el que havia de fer. Es mirà les mans que subjectaven la roba i el pot de cloroform i s’adonà que li tremolaven. Dècimes de segon més tard, prengué consciència que no recordava quin era exactament el pla i que la única cosa que sabia del cert era que la roba havia de desaparèixer i que ell s’havia de quedar a la cuina. Desaparèixer...eh? Pensar ell, de manera maliciosa al veure clarament com fer desaparèixer en sentit literal aquella vestimenta de luxe: cremant-ho, estava claríssim!
S’acostà als grans fogons i els encengué. Les enormes flames de seguida començaren a desprendre una forta calor. Ell s’apartà, tot deixant el pot de cloroform massa a prop. Tot content, decidí jugar a encertar la roba al foc i s’enretirà encara més fins a la paret. Primer, llençà la camisa que anà a parar directament i començà a cremar de seguida, després la jaqueta, els pantalons, els mitjons... i les sabates també! En un principi, a ell li semblà que no hi havia perill ja que allò era tan gran que la roba cremaria com la fusta a la llar de foc i que quan no quedés res per cremar (màgicament) els focs també s’apagarien. Ara bé, ell no pensà, encara menys, en la variable producte d’una altra variable que en podríem dir falta d’enginy o idiotesa: havia deixat el pot de cloroform tan a prop dels fogons que no tardà gaire a fer un pet i explotar, provocant un incedi que depassava infinit l'àrea total que ocupaven els fogons.
Les conseqüències de la variable l’Eudald no les va poder explicar mai.
-Tanca, tanca la porta,tio!- cridà desesperat el Sergi.
-Ara hi anava!- digué l’Eudald frescament.
-Aquest tio es un inconscient...-murmurà el Sergi mentre començava a treure les sabates al Cristian.
-Merda, el cloroform...és una prova del crim! Ens en haurem de desfer! Té, agafa’l Eudald i el llences a les escombraries de la cuina, d’acord? M’has sentit,tio?? Perquè no respons quan et parlo?
-No sé, Alex. Tinc una cosa a l’estómac, com un mal pressentiment.
-Però de què parles? Això és perquè t’imagines a te mare foten-te la bronca. Oblida’t d’ella.
-Ah, sí, és clar...pot ser...
Al cap d’uns cinc minuts, havien deixat al Cristian gairebé nu, només amb els calçotets.
-Heu vist quins calçotets del Shin-Chan que porta? Ha,ha, ha!- digué el Sergi, rient efusivament. Els altres, també rigueren amb ell. Al cap de dos mintus, però, s’adonaren que no podien quedar-se gaire més temps allà perquè el temps de l’efecte del cloroform passaria i hauríen de tenir-ho tot a punt per llavors. Així que l’Eudald, sortí direcció la cuina, el Sergi anà a buscar la clau digital amb l’Oriol, avisà al Cesc, i finalment, l’Alex anà directament amb un parell de garrafes d’aigua cap a fer "rebentar" els ploms.
L’Eudald, tot i tenir aquell nus a l’estómac que cada vegada l’apretava més fort i el deixava respirar menys, aconseguí posar-se a córrer, fent gambades, cap a la cuina de la nau. Just entrar, es deturà uns segons per situar-se i pensar en el que havia de fer. Es mirà les mans que subjectaven la roba i el pot de cloroform i s’adonà que li tremolaven. Dècimes de segon més tard, prengué consciència que no recordava quin era exactament el pla i que la única cosa que sabia del cert era que la roba havia de desaparèixer i que ell s’havia de quedar a la cuina. Desaparèixer...eh? Pensar ell, de manera maliciosa al veure clarament com fer desaparèixer en sentit literal aquella vestimenta de luxe: cremant-ho, estava claríssim!
S’acostà als grans fogons i els encengué. Les enormes flames de seguida començaren a desprendre una forta calor. Ell s’apartà, tot deixant el pot de cloroform massa a prop. Tot content, decidí jugar a encertar la roba al foc i s’enretirà encara més fins a la paret. Primer, llençà la camisa que anà a parar directament i començà a cremar de seguida, després la jaqueta, els pantalons, els mitjons... i les sabates també! En un principi, a ell li semblà que no hi havia perill ja que allò era tan gran que la roba cremaria com la fusta a la llar de foc i que quan no quedés res per cremar (màgicament) els focs també s’apagarien. Ara bé, ell no pensà, encara menys, en la variable producte d’una altra variable que en podríem dir falta d’enginy o idiotesa: havia deixat el pot de cloroform tan a prop dels fogons que no tardà gaire a fer un pet i explotar, provocant un incedi que depassava infinit l'àrea total que ocupaven els fogons.
Les conseqüències de la variable l’Eudald no les va poder explicar mai.
lunes, 3 de mayo de 2010
Comentari sobre un fragment de la quatrième partie de l'être et le néant.
L’homme est libre parce qu’il n’est pas soi mais présence à soi.
Tout comme Sartre l’exige au début du premier chapitre de la deuxième partie de l’être et le néant, pour commenter le texte il faut commencer par les enquêtes de l’introduction de l’ouvrage, c’est-à-dire le terrain du cogito prérreflexif.
« L’être de la conscience, écrivions-nous dans l’Introduction, est un être pour lequel il est dans son être, question de son être » Cela signifie que toute conscience est consciente de quelque chose mais en même temps qu’elle est conscience positionelle de l’objet, elle est conscience non-positionelle d’elle-même. Par conséquent, le seul mode d’existence qui soit possible pour une conscience de quelque chose est qu’elle soit, en même temps, conscience (de) soi. La subjectivité absolue se definit dans la saisie d’un transcendant.
Cette conscience, est un être qui est existence de part à part. Par exemple, le plaisir, est l’être de la conscience (de) soi et, la conscience (de) soi est la loi d’être du plaisir. La conscience (de) soi et la conscience de plaisir ne sont pas deux consciences ; les deux ensemble, au même moment, sont le mode d’être d’une existence consciente. « Toute existence consciente existe comme conscience d’exister. »
Par suite, l’être de la conscience n’est pas en-soi parce que son être n’est pas adécuation plenière avec lui-même. Il existe dans son être une sorte de dualité, une distance en lui-même, l’en-soi est dechiré et nait en lui une fissure où il glisse le néant. Dès que la conscience (de) plaisir est conscience plaisir et le plaisir est conscience (de) plaisir, on ne peut pas dire que la conscience est conscience et le plaisir est plaisir. Ainsi on saisit à son origine un double jeu de renvoi où chacun des termes renvoie à l’autre et passe dans l’autre, et pourtant chaque terme est différent de l’autre. C’est ce que Sartre appelle la structure du « réflet-refétant ». La conscience nie qu’elle soit le plaisir et néantise le plaisir en se saisissant différént que lui et, par conséquent, elle n’existe que comme troublée, elle échappe toujours de tous les « en-soi » où l’on veut l’enfermer.
Cette façon de la conscience de n’être sa propre coïncidence, d’y avoir en elle-même, dans l’immanance, une distance idéale du sujet par rapport à lui-même c’est ce que Sartre appelle la présence à soi. « La loi d’être du pour-soi, comme fondement ontologique de la conscience, c’est l’être lui-même sous la forme de présence à soi » Par conséquent, cette dualité de toute présence à est justement le contraire du mode d’être de l’en-soi parce que l’en-soi est coïncidence identique et véritable plénitude de lui-même.
La présence à soi est une dégradation immédiate de la coïncidence, et donc, une séparation au sein de l’être-en-soi. Ce qui la sépare n’est rien. C’est la fissure dont nous avons parlé tout à l’heure, où il glisse le néant (néant d’être et aussi pouvoir de néantisation). Ce néant, néantise l’en-soi, c’est « le trou d’être, cette chute de l’en-soi vers le soi par quoi se constitue le pour-soi . C’est un événement absolu qui vient à l’être par l’être et qui, sans avoir l’être, est perpétuellement soutenu par l’être. […] Le néant, étant néant d’être ne peut venir à l’être que par l’être lui-même (il est aussi l’unique possibilité de l’être). Et sans doute vient-il à l’être que par un être singulier, qui est la réalité humaine. La réalité humaine, c’est l’être en tant qu’il est dans son être et pour son être, fondement unique du néant au sein de l’être » Enfin, c’est ce néant qui oblige au pour-soi de n’exister jamais que sous la forme d’un ailleurs par rapport à lui-même, d’être un être qui s’affecte perpétuellement d’une inconsistence d’être et de ne pouvoir être jamais en-soi.
La liberté, c’est précisément le néant qui est été au cœur de l’homme et qui contraint la realité humaine à se faire au lieu d’être. Dans le chapitre « l’origine de la négation », Sartre montre que le néant c’est le fondement de la négation parce qu’il la recèle en lui, autant que négation comme être. Puis, si c’est la realité humaine le seul être qui peut nier tout ou partie du monde c’est parce qu’elle porte le néant en elle. Ce néant c’est celui qui glisse de son mode d’être comme présence à soi, ou dit autrement, c’est le rien qui sépare son présent de tout son passé. « Il faut donc que l’être conscient se constitue lui-même par rapport à son passé comme separé de ce passé par un néant ; il faut qu’il soit conscience de cette coupure d’être, mais non comme un phénomène qu’il subit : comme une structure conscientielle qu’il est. La liberté c’est l’être humain mettant son passé hors de jeu en sécrétant son propre néant » . Si « la conscience se vit elle-même comme néantisation de son être passé » c’est à cause (grâce à?) de son propre mode d’être, tel que l’on a dejà décrit : le pour-soi autant que sujet avec rapport à soi, ne peut se condenser dans l’identité de l’en-soi. Enfin, la conscience ne pourra jamais exister que comme troublée, échappant à soi, ne pouvant jamais s’identifier avec elle-même, et par conséquent, jamais s’identifier avec son passé et se condenser en un en-soi.
L’être humain c’est son passé et futur sous la forme de néantisation et ça c’est la liberté humaine, le néant qui est dans son cœur et qui le contraint à se faire au lieu d’être. « Le pour-soi est l’être qui se détermine lui-même à exister en tant qu’il ne peut pas coïncider avec lui-même. »
« […] C’est parce que la realité humaine n’est pas assez qu’elle est libre, c’est parce qu’elle est perpétuellement arrachée à elle-même et que ce qu’elle a été est séparé par un néant de ce qu’elle est et de ce qu’elle sera » Dans le chapitre « L’origine de la négation » Sartre nous montre deux exemples de cette séparation par un néant du passé et du futur par rapport au présent dans l’existence de l’être humain.
J’emprunte un chemin qui borde un précipice. J’ai peur parce que je saisis plein de causes dépendantes du determinisme universel qui peuvent transformer ma menace de mort en realité : je peux trébucher sur une pierre et tomber par l’abîme, peut être le sol n’est pas assez consistent et peut s’effondrer et je peux glisser et puis… J’ai peur parce que je me saisis, a partir de la situation de danger, comme un objet du monde qui peut être détruit ; contre le determinisme universel, je ne peux rien faire, je ne me saisis pas comme l’origine de ma possible disparition. Ceux-ci ne sont pas mes possibles. Puis, je pense que je dois faire quelque chose, je dois agir: si je fais un pas sur le côté, je tomberai dans le vide mais si je me situe plus proche du mur de la montagne, je m’eloignerai du danger. Toutes ces conduites que je peux choisir sont mes possibilités : maintenant, je peux être l’origine de ma disparition ou l’origine de mon sauvetage. Et, pour le mode d’être de la conscience que l’on a dejà décrit, je serai la conduite que je deciderai d’être.
Si ma conscience ne se détermine que par elle-même, il n’y a rien qui determine ce que je serai. Le determinisme psychologique (duquel nous parlerons extensivement plus loin) dirait qu’il y a dans ma conscience quelque chose, un en-soi, qui determinerait rigoureusement ma conduite. Par exemple, si on me considère téméraire, on considérerait que le fait de continuer à marcher au bord du précipice, entre l’abîme et la terre ferme, serait determiné par la témérité que « je suis dejà » Par contre, Sartre affirme qu’à ma conscience, aussi absolue soit-elle, determinée que par elle-même et néantisation de tout en-soi, « rien ne lui vient du dehors, ni du dedans non plus, qu’elle puisse recevoir ou accepter » « Au moment même où je me saisis moi-même comme étant horreur du précipice, j’ai conscience de cette horreur comme non déterminante par rapport à ma conduite possible » « Or, nous l’avons vu, la conscience d’être est l’être de la conscience. Il ne s’agit donc pas ici d’une contemplation que je pourrais faire après coup d’une horreur déjà constituée : c’est l’être même de l’horreur de s’apparaître à elle-même comme n’étant pas cause de la conduite qu’elle appelle » Je suis libre, separée par un néant entre ce que je suis et je ce que serai, et, par conséquent, je dois me choisir: je serai téméraire quand j’aurai fait mienne cette conduite possible.
Je décide une conduite qui a ses propres motifs (qui ne seront jamais suffissants pour ma prise de décision parce que ne sont pas de contenus de la conscience) , dans la conscience, ils ne sont que pour la conscience : je me situe un peu plus près du mur, donc je suis ça : ce que j’ai decidé être . Par ailleurs, j’aurai decidé en ayant l’impression latente qu’il n’y a rien qui puisse m’obliger à mantenir cette conduite et que je peux décider quand même d’être une autre et de me jeter, finalement, parce que l’être de toutes les conduites sera tout le temps être-maintenu par moi et pour moi.
Rien ne me détérminera jamais, mon mode d’être ne me laisse jamais m’identifier avec l’en-soi que j’ai decidé d’être. Enfin, dans les entrailles de cette relation avec moi-même, est apparu le néant : je ne suis pas ce que je serai parce que ce que je suis n’est pas le fondement de ce que je serai (non détérminisme psychologique) et parce qu’aucun existant actuel (motif) ne peut déterminer ce que je serai . Dit autrement : je suis ce que je serai sur le mode de ne l’être pas.
Il y a un mode perpetuel de conscience, présent comme conscience, qui est conscience de néantisation ; c'est-à-dire, il doit avoir (et il y a) une conscience de la liberté si celle-ci est son être. Cela c’est l’angoisse. En elle l’homme prend conscience de sa liberté. L’angoisse m’arrive quand je me saisis comme ce qui mantient dans l’être et donne valeur à sa conduite et qui néantise les autres parce que tous les motifs de toutes mes conduites possibles sont insuffisamment efficaces, ne peuvent pas me détérminer (ne sont que des causes qui produiseraient des effets). Et je me rends compte, au même moment, que rien ne peut m’obliger à tenir la conduite que j’ai choisie. Dit autrement : « […](L’angoisse) C’est précisément la conscience d’être son propre avenir sur le mode du n’être pas »
La realité humaine est un être dans lequel il y va de sa liberté dans son être parce qu’il tente perpétuellement de refuser de la reconnaître . Le pour-soi a un mode d’être différent de l’en-soi. L’être de la conscience, en tant que conscience, c’est d’exister à distance de soi comme présence à soi et cette distance nulle que l’être porte dans son être c’est le Néant. Par suite, « Dans la mesure où le pour-soi veut se masquer son propre néant et s’incorporer l’en soi comme son véritable mode d’être, il tente aussi de se masquer sa liberté » . Le pour-soi veut atteindre la coïncidence de l’identique et la véritable plénitude d’être (être en-soi), nier son propre Néant et terminer avec ce rien intra-conscientiel qui l’oblige à n’exister que sous la forme d’un ailleurs par rapport à lui-même. Et, si le pour-soi veut terminer avec ce néant d’être en établissant en soi une plénitude d’être, il veut nier en même temps la liberté en tant qu’elle est ce néant d’être.
« Le sens profond du déterminisme c’est d’établir en nous une continuité sans faille d’existence en soi » . Le déterminisme veut convertir le pour-soi à être en-soi, c'est-à-dire, que son mode d’être soit être ce qu’il est quand, au contraire, l’être du pour-soi se définit comme étant ce qu’il n’est pas et n’étant pas ce qu’il est. Il veut rendre opaque la transparence originaire de la conscience, la remplir d’elle-même quand au contraire, elle est vide, elle est néant d’être. La conscience, comme on l’a défini, est son passé et son futur dans le mode de ne l’être pas et le déterminisme la remplit de positivité, comme si elle ne pouvait pas être ce qu’elle n’est pas.
Le déterminisme psychologique, assimile la conscience à une séquence causale indéfiniment continuée, la transmut en une plénitude d’être et, par là, on la fait rentrer dans la totalité illimitée de l’être. L’angoisse (le mode d’être de la liberté comme conscience d’être) disparaît, si on rappelle l’exemple que l’on a montré, quand je pourrais « me saisir moi-même dans mes rapports avec ces possibles comme une cause produisant ses effets. En ce cas l’effet definit comme mon possible serait rigoureusement determiné. Mais il cesserait alors d’être possible, il deviendrait simplement à-venir ». Avec le déterminisme je ne me saisi pas comme l’origine injustifiable et sans excuse de mon futur, je me saisis comme determiné par des causes qui habitent déjà dans ma conscience. « […] on essaie de dissimuler que leur nature et leur poids dépendent à chaque moment du sens que je leur donne, on les prend pour des constantes […] » .
Par suite, on peut affirmer que ce déterminisme a la même fonction que l’Ego, parce qu’elle lui donne aussi un pouvoir constitutif et déterminant de son existence qu’il n’a pas. Et par conséquent, dans les deux cas (qui au fond, sont les mêmes) la conscience perd son individualité originaire parce qu’elle laisse d’être bornée que par elle-même et en plus, perd son existence absolue et sa transparence et lucidité originaire autant qu’elle est des transcendants de lesquels elle n’est pas conscience.
Grâce au déterminisme, la conscience ne créa ni soutient son essence, elle n’est plus l’agencement synthétique de ses possibilités. Elle est possible avant d’être, elle n’est plus la source et la condition de toute possibilité, son essence implique son existence. Le déterminisme psychologique ajoute des lois à la conscience, dont l’ensemble articulé en constituerait l’essence ; il peut y avoir une loi de la conscience et par conséquence, il y a des motivations qui ne sont pas elle-même et elle ne devient qu’un effet. « L’en-soi est s’est emparé de tous ces « data », le mobile provoque l’acte comme la cause provoque son effet, tout est réel, tout est plein » .
Avec le déterminisme, on supprime la détermination de la conscience de soi par soi, qui est une caractéristique essentielle, et n’existe plus par soi. Mais si on supprime cette présence à soi, on supprime le néant qui nait d’elle et l’être humain n’est plus son passé sous la forme de néantisation (comme aussi son avenir propre) et, pourtant, on supprime la liberté humaine ( ce néant qui est dans son cœur et qui le contraint à se faire au lieu d’être). Ainsi, le déterminisme « prend les mobiles et les motifs comme des choses. […] Cela revient à considérer le sens que je leur donnais tout à l’heure ou hier-qui, celui-là est irrémédiable parce qu’il est passé- et d’en extrapoler le caractère figé jusqu’à présent. J’essaie de me persuader que le motif est comme il était » . Déjà, on voit que la conscience ne se constitue pas elle-même par rapport à son passé comme separé de ce passé par un néant et elle ne se vit plus elle-même comme néantisation de son être passé.
Enfin, « Ces tentatives avortées pour étouffer la liberté sous le poids de l’être –elles s’effondrent quand surgit tout à coup l’angoisse devant la liberté - montrent assez que la liberté coïncide en son fond avec le néant qui est au cœur de l’homme […] Elle est entièrement abandonnée, sans aucune aide d’aucune sorte, à l’insoutenable nécessité de se faire être jusque dans le moindre détail. Ainsi la liberté n’est pas un être : elle est l’être de l’homme, c’est-à-dire son néant d’être » .
Tout comme Sartre l’exige au début du premier chapitre de la deuxième partie de l’être et le néant, pour commenter le texte il faut commencer par les enquêtes de l’introduction de l’ouvrage, c’est-à-dire le terrain du cogito prérreflexif.
« L’être de la conscience, écrivions-nous dans l’Introduction, est un être pour lequel il est dans son être, question de son être » Cela signifie que toute conscience est consciente de quelque chose mais en même temps qu’elle est conscience positionelle de l’objet, elle est conscience non-positionelle d’elle-même. Par conséquent, le seul mode d’existence qui soit possible pour une conscience de quelque chose est qu’elle soit, en même temps, conscience (de) soi. La subjectivité absolue se definit dans la saisie d’un transcendant.
Cette conscience, est un être qui est existence de part à part. Par exemple, le plaisir, est l’être de la conscience (de) soi et, la conscience (de) soi est la loi d’être du plaisir. La conscience (de) soi et la conscience de plaisir ne sont pas deux consciences ; les deux ensemble, au même moment, sont le mode d’être d’une existence consciente. « Toute existence consciente existe comme conscience d’exister. »
Par suite, l’être de la conscience n’est pas en-soi parce que son être n’est pas adécuation plenière avec lui-même. Il existe dans son être une sorte de dualité, une distance en lui-même, l’en-soi est dechiré et nait en lui une fissure où il glisse le néant. Dès que la conscience (de) plaisir est conscience plaisir et le plaisir est conscience (de) plaisir, on ne peut pas dire que la conscience est conscience et le plaisir est plaisir. Ainsi on saisit à son origine un double jeu de renvoi où chacun des termes renvoie à l’autre et passe dans l’autre, et pourtant chaque terme est différent de l’autre. C’est ce que Sartre appelle la structure du « réflet-refétant ». La conscience nie qu’elle soit le plaisir et néantise le plaisir en se saisissant différént que lui et, par conséquent, elle n’existe que comme troublée, elle échappe toujours de tous les « en-soi » où l’on veut l’enfermer.
Cette façon de la conscience de n’être sa propre coïncidence, d’y avoir en elle-même, dans l’immanance, une distance idéale du sujet par rapport à lui-même c’est ce que Sartre appelle la présence à soi. « La loi d’être du pour-soi, comme fondement ontologique de la conscience, c’est l’être lui-même sous la forme de présence à soi » Par conséquent, cette dualité de toute présence à est justement le contraire du mode d’être de l’en-soi parce que l’en-soi est coïncidence identique et véritable plénitude de lui-même.
La présence à soi est une dégradation immédiate de la coïncidence, et donc, une séparation au sein de l’être-en-soi. Ce qui la sépare n’est rien. C’est la fissure dont nous avons parlé tout à l’heure, où il glisse le néant (néant d’être et aussi pouvoir de néantisation). Ce néant, néantise l’en-soi, c’est « le trou d’être, cette chute de l’en-soi vers le soi par quoi se constitue le pour-soi . C’est un événement absolu qui vient à l’être par l’être et qui, sans avoir l’être, est perpétuellement soutenu par l’être. […] Le néant, étant néant d’être ne peut venir à l’être que par l’être lui-même (il est aussi l’unique possibilité de l’être). Et sans doute vient-il à l’être que par un être singulier, qui est la réalité humaine. La réalité humaine, c’est l’être en tant qu’il est dans son être et pour son être, fondement unique du néant au sein de l’être » Enfin, c’est ce néant qui oblige au pour-soi de n’exister jamais que sous la forme d’un ailleurs par rapport à lui-même, d’être un être qui s’affecte perpétuellement d’une inconsistence d’être et de ne pouvoir être jamais en-soi.
La liberté, c’est précisément le néant qui est été au cœur de l’homme et qui contraint la realité humaine à se faire au lieu d’être. Dans le chapitre « l’origine de la négation », Sartre montre que le néant c’est le fondement de la négation parce qu’il la recèle en lui, autant que négation comme être. Puis, si c’est la realité humaine le seul être qui peut nier tout ou partie du monde c’est parce qu’elle porte le néant en elle. Ce néant c’est celui qui glisse de son mode d’être comme présence à soi, ou dit autrement, c’est le rien qui sépare son présent de tout son passé. « Il faut donc que l’être conscient se constitue lui-même par rapport à son passé comme separé de ce passé par un néant ; il faut qu’il soit conscience de cette coupure d’être, mais non comme un phénomène qu’il subit : comme une structure conscientielle qu’il est. La liberté c’est l’être humain mettant son passé hors de jeu en sécrétant son propre néant » . Si « la conscience se vit elle-même comme néantisation de son être passé » c’est à cause (grâce à?) de son propre mode d’être, tel que l’on a dejà décrit : le pour-soi autant que sujet avec rapport à soi, ne peut se condenser dans l’identité de l’en-soi. Enfin, la conscience ne pourra jamais exister que comme troublée, échappant à soi, ne pouvant jamais s’identifier avec elle-même, et par conséquent, jamais s’identifier avec son passé et se condenser en un en-soi.
L’être humain c’est son passé et futur sous la forme de néantisation et ça c’est la liberté humaine, le néant qui est dans son cœur et qui le contraint à se faire au lieu d’être. « Le pour-soi est l’être qui se détermine lui-même à exister en tant qu’il ne peut pas coïncider avec lui-même. »
« […] C’est parce que la realité humaine n’est pas assez qu’elle est libre, c’est parce qu’elle est perpétuellement arrachée à elle-même et que ce qu’elle a été est séparé par un néant de ce qu’elle est et de ce qu’elle sera » Dans le chapitre « L’origine de la négation » Sartre nous montre deux exemples de cette séparation par un néant du passé et du futur par rapport au présent dans l’existence de l’être humain.
J’emprunte un chemin qui borde un précipice. J’ai peur parce que je saisis plein de causes dépendantes du determinisme universel qui peuvent transformer ma menace de mort en realité : je peux trébucher sur une pierre et tomber par l’abîme, peut être le sol n’est pas assez consistent et peut s’effondrer et je peux glisser et puis… J’ai peur parce que je me saisis, a partir de la situation de danger, comme un objet du monde qui peut être détruit ; contre le determinisme universel, je ne peux rien faire, je ne me saisis pas comme l’origine de ma possible disparition. Ceux-ci ne sont pas mes possibles. Puis, je pense que je dois faire quelque chose, je dois agir: si je fais un pas sur le côté, je tomberai dans le vide mais si je me situe plus proche du mur de la montagne, je m’eloignerai du danger. Toutes ces conduites que je peux choisir sont mes possibilités : maintenant, je peux être l’origine de ma disparition ou l’origine de mon sauvetage. Et, pour le mode d’être de la conscience que l’on a dejà décrit, je serai la conduite que je deciderai d’être.
Si ma conscience ne se détermine que par elle-même, il n’y a rien qui determine ce que je serai. Le determinisme psychologique (duquel nous parlerons extensivement plus loin) dirait qu’il y a dans ma conscience quelque chose, un en-soi, qui determinerait rigoureusement ma conduite. Par exemple, si on me considère téméraire, on considérerait que le fait de continuer à marcher au bord du précipice, entre l’abîme et la terre ferme, serait determiné par la témérité que « je suis dejà » Par contre, Sartre affirme qu’à ma conscience, aussi absolue soit-elle, determinée que par elle-même et néantisation de tout en-soi, « rien ne lui vient du dehors, ni du dedans non plus, qu’elle puisse recevoir ou accepter » « Au moment même où je me saisis moi-même comme étant horreur du précipice, j’ai conscience de cette horreur comme non déterminante par rapport à ma conduite possible » « Or, nous l’avons vu, la conscience d’être est l’être de la conscience. Il ne s’agit donc pas ici d’une contemplation que je pourrais faire après coup d’une horreur déjà constituée : c’est l’être même de l’horreur de s’apparaître à elle-même comme n’étant pas cause de la conduite qu’elle appelle » Je suis libre, separée par un néant entre ce que je suis et je ce que serai, et, par conséquent, je dois me choisir: je serai téméraire quand j’aurai fait mienne cette conduite possible.
Je décide une conduite qui a ses propres motifs (qui ne seront jamais suffissants pour ma prise de décision parce que ne sont pas de contenus de la conscience) , dans la conscience, ils ne sont que pour la conscience : je me situe un peu plus près du mur, donc je suis ça : ce que j’ai decidé être . Par ailleurs, j’aurai decidé en ayant l’impression latente qu’il n’y a rien qui puisse m’obliger à mantenir cette conduite et que je peux décider quand même d’être une autre et de me jeter, finalement, parce que l’être de toutes les conduites sera tout le temps être-maintenu par moi et pour moi.
Rien ne me détérminera jamais, mon mode d’être ne me laisse jamais m’identifier avec l’en-soi que j’ai decidé d’être. Enfin, dans les entrailles de cette relation avec moi-même, est apparu le néant : je ne suis pas ce que je serai parce que ce que je suis n’est pas le fondement de ce que je serai (non détérminisme psychologique) et parce qu’aucun existant actuel (motif) ne peut déterminer ce que je serai . Dit autrement : je suis ce que je serai sur le mode de ne l’être pas.
Il y a un mode perpetuel de conscience, présent comme conscience, qui est conscience de néantisation ; c'est-à-dire, il doit avoir (et il y a) une conscience de la liberté si celle-ci est son être. Cela c’est l’angoisse. En elle l’homme prend conscience de sa liberté. L’angoisse m’arrive quand je me saisis comme ce qui mantient dans l’être et donne valeur à sa conduite et qui néantise les autres parce que tous les motifs de toutes mes conduites possibles sont insuffisamment efficaces, ne peuvent pas me détérminer (ne sont que des causes qui produiseraient des effets). Et je me rends compte, au même moment, que rien ne peut m’obliger à tenir la conduite que j’ai choisie. Dit autrement : « […](L’angoisse) C’est précisément la conscience d’être son propre avenir sur le mode du n’être pas »
La realité humaine est un être dans lequel il y va de sa liberté dans son être parce qu’il tente perpétuellement de refuser de la reconnaître . Le pour-soi a un mode d’être différent de l’en-soi. L’être de la conscience, en tant que conscience, c’est d’exister à distance de soi comme présence à soi et cette distance nulle que l’être porte dans son être c’est le Néant. Par suite, « Dans la mesure où le pour-soi veut se masquer son propre néant et s’incorporer l’en soi comme son véritable mode d’être, il tente aussi de se masquer sa liberté » . Le pour-soi veut atteindre la coïncidence de l’identique et la véritable plénitude d’être (être en-soi), nier son propre Néant et terminer avec ce rien intra-conscientiel qui l’oblige à n’exister que sous la forme d’un ailleurs par rapport à lui-même. Et, si le pour-soi veut terminer avec ce néant d’être en établissant en soi une plénitude d’être, il veut nier en même temps la liberté en tant qu’elle est ce néant d’être.
« Le sens profond du déterminisme c’est d’établir en nous une continuité sans faille d’existence en soi » . Le déterminisme veut convertir le pour-soi à être en-soi, c'est-à-dire, que son mode d’être soit être ce qu’il est quand, au contraire, l’être du pour-soi se définit comme étant ce qu’il n’est pas et n’étant pas ce qu’il est. Il veut rendre opaque la transparence originaire de la conscience, la remplir d’elle-même quand au contraire, elle est vide, elle est néant d’être. La conscience, comme on l’a défini, est son passé et son futur dans le mode de ne l’être pas et le déterminisme la remplit de positivité, comme si elle ne pouvait pas être ce qu’elle n’est pas.
Le déterminisme psychologique, assimile la conscience à une séquence causale indéfiniment continuée, la transmut en une plénitude d’être et, par là, on la fait rentrer dans la totalité illimitée de l’être. L’angoisse (le mode d’être de la liberté comme conscience d’être) disparaît, si on rappelle l’exemple que l’on a montré, quand je pourrais « me saisir moi-même dans mes rapports avec ces possibles comme une cause produisant ses effets. En ce cas l’effet definit comme mon possible serait rigoureusement determiné. Mais il cesserait alors d’être possible, il deviendrait simplement à-venir ». Avec le déterminisme je ne me saisi pas comme l’origine injustifiable et sans excuse de mon futur, je me saisis comme determiné par des causes qui habitent déjà dans ma conscience. « […] on essaie de dissimuler que leur nature et leur poids dépendent à chaque moment du sens que je leur donne, on les prend pour des constantes […] » .
Par suite, on peut affirmer que ce déterminisme a la même fonction que l’Ego, parce qu’elle lui donne aussi un pouvoir constitutif et déterminant de son existence qu’il n’a pas. Et par conséquent, dans les deux cas (qui au fond, sont les mêmes) la conscience perd son individualité originaire parce qu’elle laisse d’être bornée que par elle-même et en plus, perd son existence absolue et sa transparence et lucidité originaire autant qu’elle est des transcendants de lesquels elle n’est pas conscience.
Grâce au déterminisme, la conscience ne créa ni soutient son essence, elle n’est plus l’agencement synthétique de ses possibilités. Elle est possible avant d’être, elle n’est plus la source et la condition de toute possibilité, son essence implique son existence. Le déterminisme psychologique ajoute des lois à la conscience, dont l’ensemble articulé en constituerait l’essence ; il peut y avoir une loi de la conscience et par conséquence, il y a des motivations qui ne sont pas elle-même et elle ne devient qu’un effet. « L’en-soi est s’est emparé de tous ces « data », le mobile provoque l’acte comme la cause provoque son effet, tout est réel, tout est plein » .
Avec le déterminisme, on supprime la détermination de la conscience de soi par soi, qui est une caractéristique essentielle, et n’existe plus par soi. Mais si on supprime cette présence à soi, on supprime le néant qui nait d’elle et l’être humain n’est plus son passé sous la forme de néantisation (comme aussi son avenir propre) et, pourtant, on supprime la liberté humaine ( ce néant qui est dans son cœur et qui le contraint à se faire au lieu d’être). Ainsi, le déterminisme « prend les mobiles et les motifs comme des choses. […] Cela revient à considérer le sens que je leur donnais tout à l’heure ou hier-qui, celui-là est irrémédiable parce qu’il est passé- et d’en extrapoler le caractère figé jusqu’à présent. J’essaie de me persuader que le motif est comme il était » . Déjà, on voit que la conscience ne se constitue pas elle-même par rapport à son passé comme separé de ce passé par un néant et elle ne se vit plus elle-même comme néantisation de son être passé.
Enfin, « Ces tentatives avortées pour étouffer la liberté sous le poids de l’être –elles s’effondrent quand surgit tout à coup l’angoisse devant la liberté - montrent assez que la liberté coïncide en son fond avec le néant qui est au cœur de l’homme […] Elle est entièrement abandonnée, sans aucune aide d’aucune sorte, à l’insoutenable nécessité de se faire être jusque dans le moindre détail. Ainsi la liberté n’est pas un être : elle est l’être de l’homme, c’est-à-dire son néant d’être » .
domingo, 11 de abril de 2010
Som l'origen del que som, injustificables i sense excusa
-Breu exposició entorn del cap.V (L'origen del no-res)
del Ser i el no-res de Jean Paul Sartre-
La intenció de la filosofia de Jean Paul Sartre fou consacrar un ésser humà completament lliure i amo de si mateix, proposant la seva consciència, com una consciència completament lliure, no determinada més que per si mateixa.
Tota consciència és consciència d'alguna cosa (és en tant que és consciència de llibre, consciència d'horror, consciència de dubte, consciència de taula...) Però, al mateix temps que ella és consciència d'alguna cosa, es compren de forma no-posicional a si mateixa. Tota existència conscient (una consciència), existeix al mateix temps com consciència d'existir. Ara bé, aquesta consciència també es pot posar a si mateixa com a objecte i en aquest cas, entraríem en l'àmbit de la consciència reflexiva, una consciència posicional de si mateixa.
Perquè es comprengui millor el vocabulari posicional/no-posicional, Sartre mateix, ens ofereix l'exemple dels records no-posicionals. La consciència (de) si, no-posicional de si, deixa uns records en la nostra memòria als que podem accedir. Diumenge passat vaig anar a veure una pel•lícula que em va agradar molt. Puc recordar-me com completament « absorta » en el film, d'una forma conscient però sense col•locar aquest experiència viscuda com un objecte, sinó que senzillament la vivia. Això ens demostra que, tal com digué Sartre: « d'un sol cop la consciència es determina com a consciència de percepció i com a percepció » Era conscient del film i al mateix temps, consciència (no posicional) de ser conscient del film. Ara bé, també aquesta consciència pot posar-se a si mateixa com el seu objecte, és llavors consciència reflexiva, en la qual apareix l'Ego com a unitat trascendent de totes aquestes consciències espontànies d'alguna cosa: « Jo, estava mirant la pel•lícula »
La fenomenologia redueix l'existent a la sèrie d'aparicions que el manifesten. A mode d'exemple, Edgar Allan Poe no és ni qui podria haver estat, ni qui no va poder ser, ni per què va lluitar ser, sinó allò que aparegué de si (les seves obres, el seu comportament vers els altres, els seus escassos béns,etc) La consciència doncs, també és allò que apareix, és totes les consciències d'alguna cosa, desbordant tot tipus de cosificació de si. No puc cosificar la consciència, no la puc convertir en un objecte definit (com una taula) perquè allò que és, és el que apareix i, allò que apareix, està en constant canvi, de forma espontània i completament imprevisible (espontàniament perquè no hi ha res « darrere » que la motivi a ser consciència d'una cosa o d'una altra, ella és l'orígen d'ella mateixa)
Estic caminant per un caminet d'aquells que voregen els singles de Tavertet. Bordejo el precipici i tinc por perquè concebo un munt de causes depenents del determinisme universal que poden transformar l'amenaça de mort en una cosa real: puc entrebancar-me amb una pedra i caure a l'abisme, pot ser que la terra del camí no sigui prou consistent, s'ensorri i jo rellisqui precipici avall... Tinc por perquè em capto a mi mateixa, a partir de la situació de perill, com un objecte més del món, que puc ser destruida; davant del determinisme universal, jo no hi tinc res a fer, no em sento l'origen de la meva possible futura desaparició. Aquests possibles, no són els meus possibles. Ara bé, he de fer alguna cosa: estic just al marge, si faig una passeta més, cauré al buit i, si em col•loco més cap al costat, a prop de la paret, m'allunyaré del perill. Totes les conductes que puc escollir davant d'aquesta situació, són les meves possibilitats: ara mateix, puc ser tant l'origen de la meva desaparició com l'origen de la meva salvació; puc llençar-me al buit o fer una passa cap a l'esquerra i allunyar-me'n. Seré aquella conducta que decideixi ser.
En tant que la meva consciència no es determina més que per a si mateixa, no tinc res que determini el que seré. El determinisme psicològic, diria que hi ha quelcom a la consciència que ja és (abans de les seves aparicions) i que això que és, determinaria rigurosament la meva conducta. Per exemple, si considero que sóc temerària, consideraria que el fet de continuar caminant just a la vora del camí, entre l'abisme i la terra ferma, seria determinat per això que « jo ja sóc ». Però per a Sartre, sóc únicament allò que apareixo: no seré temerària fins que no camini al marge del camí, i seré jo qui haurà decidit ser temerària en haver fet meva la possibilitat d'aquesta conducta. En aquesta situació, se'm presenten un munt de possibles que poden esdevenir « consciència de » i, per tant, que puc acabar essent. I què faig? Sento l'angoixa que no és pas por. La meva consciència està buida de tot contingut! (no sóc, encara, ni temerària, ni prudent, ni de tendències suicides,etc) Res, doncs, determina que he de fer meva una conducta o una altra. M'he de decidir ser, ara mateix, el que encara no sóc.
Decideixo una conducta (que té els seus motius): em situo una mica més arrambada a la paret. Sóc doncs, això que he decidit ser tenint la sensació latent que no hi ha res que pugui obligar-me a mantenir aquesta conducta i que puc decidir a ser-ne una altra i llençar-me, finalment. El ser de les conductes és ser-mantingudes per mi i per a mi.
En les entranyes d'aquesta relació amb mi mateixa (d'haver de decidir el meu possible), tal com diu Sartre, ha aparegut un no-res: jo no sóc aquell que seré perque el que jo sóc ara mateix, no és el fonament del que jo seré (no determinisme psicològic) i perquè cap existent actual (cap motiu) pot determinar rigurosament el que seré. Soy el que seré (perquè sinó, no estaria interessada en ser una conducta o una altra) en el mode de no ser-ho.
L'angoixa és aquesta consciència de ser absolutament lliure. En aquest exemple, només he mostrat l'angoixa davant el futur, tot i que també sentim angoixa davant el passat. Ara bé, per no embolicar-vos més, continuaré endavant perquè acabeu de captar totes les implicacions que té concebre la nostra consciència com completament lliure, en la que l'existència precedeix a l'essència.
« Aquesta llibertat que se'ns descobreix en l'angoixa, pot caracteritzar-se per l'existència d'aquell no-res que s'insinua entre els motius i l'acte. El meu acte no escapa a la determinació dels motius perquè jo sóc lliure sinó que, al contrari, és l'estructura dels motius com a ineficients la condició de la meva llibertat » És a dir, els motius determinen sempre l'acte (si no vull caure, m'apartaré) però el problema és que els motius que tinc (si no vull caure, si vull fer desaparèixer aquesta angoixa que tinc, si vull testar-me com a temerària...) no són suficients per determinar qui seré perquè no estan en la consciència, són motius que he de fer per a mi. Són tots, davant meu, com a possibilitats meves (a punt per esdevenir: consciència de motiu x) però he de ser jo, en la meva completa llibertat, qui decideixi quin és el motiu per a mi i per tant, l'acte per a mi. He de ser jo qui decideixi, doncs, la possibilitat d'entre les mil que tinc, que sigui per a mi. Després, seré allò que he decidit ser.
El despertador, quan sona al matí, remet a la possibilitat d'anar a treballar (d'entre d'altres mil possibles que tinc a ser aquest matí). Ara bé, això significa que cada dia, quan ell sona, veig el fet d'anar a treballar com una possibilitat que he de fer meva, d'entre moltes d'altres, amb uns motius insuficients? És que m'apareixen al mateix temps que la possibilitat d'anar a treballar, quan sona el despertador, un ventall d'altres possibilitats a ser, com per exemple, la del quietisme i de renegar al treball? No. En el món de l'immediat, jo actuo irreflexivament sobre un fons de sentit permanent el qual no em plantejo. Em descobreixo sempre en un món ja poblat d'exigències, en el si de projectes « en curs de realització ». Quan sona el despertador, el fons de sentit (la meva familia, els meus projectes de futur...) són els motius pels quals em llevo i no me'ls qüestiono.
Ara bé, quan poso com a objecte de la meva reflexió aquest fons de sentit permanent, em descobreixo com aquell que dóna al despertador el seu sentit, que sóc jo qui fa existir el valor d'aquelles exigències que determinen les seves accions. I, és llavors, quan apareix l'angoixa; prenc consciència de la meva absoluta llibertat, com a origen de tot el que dóna sentit a la meva vida, i per tant, també, com el seu possible destructor: no tinc per què llevar-me si no vull, malgrat totes les exigències d'aquest món perquè en el fons, sóc jo qui confereix valor a aquestes exigències i per tant, puc deixar quan vulgui de conferir-lo.
Sartre ens presenta doncs, com a únics responsables del que som, del que decidim i del que fem. Per tant, no valen les excuses de: « és que jo sóc així », « és que és el que el món m'obliga a fer »... És cert que existeix, com hem dit, el determinisme universal i que hi ha coses que per molt lliures que siguem, no podrem fer, com per exemple volar o travessar un mur, perquè no són els nostres possibles. I, també, és cert que existeix una altra determinació que és la situació: a on hem nascut (país, situació econòmica, context històric...) Ara bé, tot allò que estigui a les nostres mans, que sigui el nostre possible, ho decidirem absolutament lliures, no motivats ni obligats per a res (anar a treballar, casar-nos, divorciar-nos, enfadar-nos, perdonar, mirar la televisió, llegir, fumar, matar, besar, ajudar...) Sóc jo qui decideix sobre això, jo sol, injustificable i sense excusa.
del Ser i el no-res de Jean Paul Sartre-
La intenció de la filosofia de Jean Paul Sartre fou consacrar un ésser humà completament lliure i amo de si mateix, proposant la seva consciència, com una consciència completament lliure, no determinada més que per si mateixa.
Tota consciència és consciència d'alguna cosa (és en tant que és consciència de llibre, consciència d'horror, consciència de dubte, consciència de taula...) Però, al mateix temps que ella és consciència d'alguna cosa, es compren de forma no-posicional a si mateixa. Tota existència conscient (una consciència), existeix al mateix temps com consciència d'existir. Ara bé, aquesta consciència també es pot posar a si mateixa com a objecte i en aquest cas, entraríem en l'àmbit de la consciència reflexiva, una consciència posicional de si mateixa.
Perquè es comprengui millor el vocabulari posicional/no-posicional, Sartre mateix, ens ofereix l'exemple dels records no-posicionals. La consciència (de) si, no-posicional de si, deixa uns records en la nostra memòria als que podem accedir. Diumenge passat vaig anar a veure una pel•lícula que em va agradar molt. Puc recordar-me com completament « absorta » en el film, d'una forma conscient però sense col•locar aquest experiència viscuda com un objecte, sinó que senzillament la vivia. Això ens demostra que, tal com digué Sartre: « d'un sol cop la consciència es determina com a consciència de percepció i com a percepció » Era conscient del film i al mateix temps, consciència (no posicional) de ser conscient del film. Ara bé, també aquesta consciència pot posar-se a si mateixa com el seu objecte, és llavors consciència reflexiva, en la qual apareix l'Ego com a unitat trascendent de totes aquestes consciències espontànies d'alguna cosa: « Jo, estava mirant la pel•lícula »
La fenomenologia redueix l'existent a la sèrie d'aparicions que el manifesten. A mode d'exemple, Edgar Allan Poe no és ni qui podria haver estat, ni qui no va poder ser, ni per què va lluitar ser, sinó allò que aparegué de si (les seves obres, el seu comportament vers els altres, els seus escassos béns,etc) La consciència doncs, també és allò que apareix, és totes les consciències d'alguna cosa, desbordant tot tipus de cosificació de si. No puc cosificar la consciència, no la puc convertir en un objecte definit (com una taula) perquè allò que és, és el que apareix i, allò que apareix, està en constant canvi, de forma espontània i completament imprevisible (espontàniament perquè no hi ha res « darrere » que la motivi a ser consciència d'una cosa o d'una altra, ella és l'orígen d'ella mateixa)
Estic caminant per un caminet d'aquells que voregen els singles de Tavertet. Bordejo el precipici i tinc por perquè concebo un munt de causes depenents del determinisme universal que poden transformar l'amenaça de mort en una cosa real: puc entrebancar-me amb una pedra i caure a l'abisme, pot ser que la terra del camí no sigui prou consistent, s'ensorri i jo rellisqui precipici avall... Tinc por perquè em capto a mi mateixa, a partir de la situació de perill, com un objecte més del món, que puc ser destruida; davant del determinisme universal, jo no hi tinc res a fer, no em sento l'origen de la meva possible futura desaparició. Aquests possibles, no són els meus possibles. Ara bé, he de fer alguna cosa: estic just al marge, si faig una passeta més, cauré al buit i, si em col•loco més cap al costat, a prop de la paret, m'allunyaré del perill. Totes les conductes que puc escollir davant d'aquesta situació, són les meves possibilitats: ara mateix, puc ser tant l'origen de la meva desaparició com l'origen de la meva salvació; puc llençar-me al buit o fer una passa cap a l'esquerra i allunyar-me'n. Seré aquella conducta que decideixi ser.
En tant que la meva consciència no es determina més que per a si mateixa, no tinc res que determini el que seré. El determinisme psicològic, diria que hi ha quelcom a la consciència que ja és (abans de les seves aparicions) i que això que és, determinaria rigurosament la meva conducta. Per exemple, si considero que sóc temerària, consideraria que el fet de continuar caminant just a la vora del camí, entre l'abisme i la terra ferma, seria determinat per això que « jo ja sóc ». Però per a Sartre, sóc únicament allò que apareixo: no seré temerària fins que no camini al marge del camí, i seré jo qui haurà decidit ser temerària en haver fet meva la possibilitat d'aquesta conducta. En aquesta situació, se'm presenten un munt de possibles que poden esdevenir « consciència de » i, per tant, que puc acabar essent. I què faig? Sento l'angoixa que no és pas por. La meva consciència està buida de tot contingut! (no sóc, encara, ni temerària, ni prudent, ni de tendències suicides,etc) Res, doncs, determina que he de fer meva una conducta o una altra. M'he de decidir ser, ara mateix, el que encara no sóc.
Decideixo una conducta (que té els seus motius): em situo una mica més arrambada a la paret. Sóc doncs, això que he decidit ser tenint la sensació latent que no hi ha res que pugui obligar-me a mantenir aquesta conducta i que puc decidir a ser-ne una altra i llençar-me, finalment. El ser de les conductes és ser-mantingudes per mi i per a mi.
En les entranyes d'aquesta relació amb mi mateixa (d'haver de decidir el meu possible), tal com diu Sartre, ha aparegut un no-res: jo no sóc aquell que seré perque el que jo sóc ara mateix, no és el fonament del que jo seré (no determinisme psicològic) i perquè cap existent actual (cap motiu) pot determinar rigurosament el que seré. Soy el que seré (perquè sinó, no estaria interessada en ser una conducta o una altra) en el mode de no ser-ho.
L'angoixa és aquesta consciència de ser absolutament lliure. En aquest exemple, només he mostrat l'angoixa davant el futur, tot i que també sentim angoixa davant el passat. Ara bé, per no embolicar-vos més, continuaré endavant perquè acabeu de captar totes les implicacions que té concebre la nostra consciència com completament lliure, en la que l'existència precedeix a l'essència.
« Aquesta llibertat que se'ns descobreix en l'angoixa, pot caracteritzar-se per l'existència d'aquell no-res que s'insinua entre els motius i l'acte. El meu acte no escapa a la determinació dels motius perquè jo sóc lliure sinó que, al contrari, és l'estructura dels motius com a ineficients la condició de la meva llibertat » És a dir, els motius determinen sempre l'acte (si no vull caure, m'apartaré) però el problema és que els motius que tinc (si no vull caure, si vull fer desaparèixer aquesta angoixa que tinc, si vull testar-me com a temerària...) no són suficients per determinar qui seré perquè no estan en la consciència, són motius que he de fer per a mi. Són tots, davant meu, com a possibilitats meves (a punt per esdevenir: consciència de motiu x) però he de ser jo, en la meva completa llibertat, qui decideixi quin és el motiu per a mi i per tant, l'acte per a mi. He de ser jo qui decideixi, doncs, la possibilitat d'entre les mil que tinc, que sigui per a mi. Després, seré allò que he decidit ser.
El despertador, quan sona al matí, remet a la possibilitat d'anar a treballar (d'entre d'altres mil possibles que tinc a ser aquest matí). Ara bé, això significa que cada dia, quan ell sona, veig el fet d'anar a treballar com una possibilitat que he de fer meva, d'entre moltes d'altres, amb uns motius insuficients? És que m'apareixen al mateix temps que la possibilitat d'anar a treballar, quan sona el despertador, un ventall d'altres possibilitats a ser, com per exemple, la del quietisme i de renegar al treball? No. En el món de l'immediat, jo actuo irreflexivament sobre un fons de sentit permanent el qual no em plantejo. Em descobreixo sempre en un món ja poblat d'exigències, en el si de projectes « en curs de realització ». Quan sona el despertador, el fons de sentit (la meva familia, els meus projectes de futur...) són els motius pels quals em llevo i no me'ls qüestiono.
Ara bé, quan poso com a objecte de la meva reflexió aquest fons de sentit permanent, em descobreixo com aquell que dóna al despertador el seu sentit, que sóc jo qui fa existir el valor d'aquelles exigències que determinen les seves accions. I, és llavors, quan apareix l'angoixa; prenc consciència de la meva absoluta llibertat, com a origen de tot el que dóna sentit a la meva vida, i per tant, també, com el seu possible destructor: no tinc per què llevar-me si no vull, malgrat totes les exigències d'aquest món perquè en el fons, sóc jo qui confereix valor a aquestes exigències i per tant, puc deixar quan vulgui de conferir-lo.
Sartre ens presenta doncs, com a únics responsables del que som, del que decidim i del que fem. Per tant, no valen les excuses de: « és que jo sóc així », « és que és el que el món m'obliga a fer »... És cert que existeix, com hem dit, el determinisme universal i que hi ha coses que per molt lliures que siguem, no podrem fer, com per exemple volar o travessar un mur, perquè no són els nostres possibles. I, també, és cert que existeix una altra determinació que és la situació: a on hem nascut (país, situació econòmica, context històric...) Ara bé, tot allò que estigui a les nostres mans, que sigui el nostre possible, ho decidirem absolutament lliures, no motivats ni obligats per a res (anar a treballar, casar-nos, divorciar-nos, enfadar-nos, perdonar, mirar la televisió, llegir, fumar, matar, besar, ajudar...) Sóc jo qui decideix sobre això, jo sol, injustificable i sense excusa.
domingo, 4 de abril de 2010
Jordina buscant a Peter Sloterdijk
Sloterdijk considera que filosofar es una forma de 'autohipnosis': se rechazan todas las opiniones con el pretexto de tener que pensarlas uno mismo. «En este sentido tiene el carácter de un poderoso mecanismo de protección. El filósofo tiene que tener (a diferencia del artista, que necesita una infancia infeliz) una infancia feliz y no resignarse nunca a que ésta se ha perdido; tiene que estar convencido de que antes de él no se ha pensado realmente nunca y que todos los sistemas anteriores surgen de charlatanes; tiene que sentirse a gusto enel infierno».
miércoles, 24 de marzo de 2010
La trascendence de l'Ego (J.P.Sartre)
[...] Ahora bien, mi odio se me aparece al mismo tiempo que mi experiencia (conciencia instantánea) de repulsión. Pero aparece a través de esa experiencia. Se da precisamente como no limitándose a esa experiencia. Se da en y por cada movimiento de disgusto, de repulsión y cólera, pero al mismo tiempo no es ninguno de ellos; se les escapa afirmando su permanencia. Afirma que ya aparecía ayer cuando pensé, con tanto furor, en Pierre, y que aparecerá mañana. Por otra parte, opera por sí mismo una distinción entre ser y aparecer, puesto que se da como que sigue siendo aun cuando esté absorto en otras preocupaciones y que ninguna conciencia lo revele. [...] El odio es una creencia para una infinidad de conciencias (espontáneas) coléricas o repugnadas, en el pasado y en el porvenir. Es la unidad trascendente de esta infinidad de conciencias. De este modo, decir "yo odio" o "yo amo" en ocasión de una conciencia singular de atracción o repulsión, es operar un verdadero pasaje al infinito bastante análogo al que se opera cuando percibimos "un"tintero o "el azul" del secante.
No es necesario más para que los derechos de la reflexión queden singularmente limitados: es cierto que Pierre me repugna (ahora), pero es y quedará siempre dudoso que lo odie. /es cierto que Pierre me atraiga (ahora), pero es y quedará siempre dudoso que lo ame/
Un twist per la vida.Intro de l' Escena XI
Els únics éssers humans perfectes són els que surten a qualsevol tipus de pantalla. Aquells van a dormir sempre a la mateixa hora, esmorzen els seus cereals preferits, dialoguen amb la seva família, miren partits de futbol de tant en tant, de vegades fins i tot ploren quan estan tristos, truquen als seus amics per sortir o anar a pescar, van a buscar els seus fills a l’escola quan és l’hora d’anar a dinar, escriuen el que pensen sobre el seu poble a la revista local, participen en la festa major, en el casal d’avis, en alguna associació, van a treballar i de vegades tenen problemes a la feina però se’n surten, en el fons estan contents o estaran contents de ser qui són... Tot això es el que els de carn i ossos anhelen ser. Aquests últims, volen ser qui no seran mai, els que ploren per dins, els que no assumeixen que no tenen amics, els que estan cansats i farts de treballar, els que no tenen somnis, els que viuen per altres coses i no per a ells, els que parlen per parlar i no buiden res, els que van a dormir buits, els que somriuen per oblidar, els que parlen de futileses per no parlar d’ells, els que diuen sempre als altres que tot va bé quan res va de cap manera, els que fan sempre el mateix els diumenges perquè no tenen res més a fer o tenen por de fer alguna altra cosa, aquells que senten com la vida els fueteja i han de continuar estimant als seus fills, els que troben més fàcil mentir-se i dir-se que són feliços abans de reconèixer que ho podrien ser de veritat.
miércoles, 10 de febrero de 2010
Escenes oníriques sense precedents
El film per a mi és la realització de com un nen imagina l'univers, la última escena té aquesta mescla d'immaginació i a la vegada surrealitat d'un somni on tot apareix i desapareix de forma violenta i irracional. És un dels finals més espectaculars que he vist mai.
http://www.youtube.com/watch?v=c1IPrx-zC1Y
(sento si algú ho considera com un spoiler. Per a mi l'argument d'aquest film no té ni principi ni final)
http://www.youtube.com/watch?v=c1IPrx-zC1Y
(sento si algú ho considera com un spoiler. Per a mi l'argument d'aquest film no té ni principi ni final)
Précis de décomposition
L'être livré à lui-même, sans aucun préjugé d'élégance, est un monstre; il ne trouve en lui que des zones obscures, où rôdent, imminentes, la terreur et la négation. Savoir, par toute sa vitalité, que l'on meurt, et ne pouvoir le cacher, est un acte de barbarie. Toute philosophie sincère renie les titres de la civilisation, dont la fonction consiste à tamiser nos secrets et à les travestir en effets recherchés. Ainsi, la frivolité est l'antidote le plus efficace au mal d'être ce qu'on est: par elle nous abusons le monde et simulons l'inconvenance de nos profondeurs. Sans ses artifices, comment ne pas rougir d'avoir une âme? Nos solitudes à fleur de peau, quel enfer pour les autres! Mais c'est toujours pour eux, et parfois pour nous-mêmes, que nous inventons nos apparences...
Cioran,
Précis de décomposition (p.18)
sábado, 30 de enero de 2010
Voluntat lliure autolegisladora?
Bé, la única clau de tot plegat és fer el que vols fer.
Ara bé, quan fem el que realment volem fer?
Crec que faig el que vull fer però en realitat ho faig perquè agradaré als altres?
Crec que faig el que vull fer però en realitat ho faig perquè crec que així faré feliç a la família?
Crec que faig el que vull fer però en realitat ho faig perquè després pugui explicar el que he fet i els altres es fagin la imatge que vull que es fagin de mi?
Crec que faig el que vull fer però en realitat m'exigeixo massa i no hauria de voler fer el que vull fer?
Crec que faig el que vull fer però en realitat vull el que vull perquè no confio en mi mateixa i el que vull fer no és el que realment vull fer?
Crec que vull fer el que vull fer perquè en realitat vull ser algú altre que no sóc?
Cre cque vull fer el que faig que crec, a la vegada, que és el que he de fer, però en realitat no és el que hauria de fer?
Com sé que faig per a mi, únicament, en la completa llibertat de la voluntat (a lo Kantià sense imperatius categòrics universals i necessaris)?
Naixent en un món pre-comprès, històric; la mateixa pre-comprensió que ens permet pensar aquest món però ens hi empresona.
Vivint sempre amb l'ull de l'altre posat sobre nosaltres.
Vivint sempre amb l'altre com un mirall.
Vivint sempre projectats en la visió de l'altre (sense adonar-nos que el seu puta món no té res a veure amb el que imaginem i encara gràcies si aconseguim en una nit de borratxera dionisíaca fer una feble fusió d'horitzons)
Vivint sempre determinats per l'educació.
Xocant sempre, fent-nos sang, en mus com la nostra concepció de l'amor, de l'amistat, del futur, de la feina, de la família... Visions que al no ser nostres, no s'adequen a com podem estimar, com podem donar de sí, com podem projectar-nos, com "ens podem compartir"
Ara bé, quan fem el que realment volem fer?
Crec que faig el que vull fer però en realitat ho faig perquè agradaré als altres?
Crec que faig el que vull fer però en realitat ho faig perquè crec que així faré feliç a la família?
Crec que faig el que vull fer però en realitat ho faig perquè després pugui explicar el que he fet i els altres es fagin la imatge que vull que es fagin de mi?
Crec que faig el que vull fer però en realitat m'exigeixo massa i no hauria de voler fer el que vull fer?
Crec que faig el que vull fer però en realitat vull el que vull perquè no confio en mi mateixa i el que vull fer no és el que realment vull fer?
Crec que vull fer el que vull fer perquè en realitat vull ser algú altre que no sóc?
Cre cque vull fer el que faig que crec, a la vegada, que és el que he de fer, però en realitat no és el que hauria de fer?
Com sé que faig per a mi, únicament, en la completa llibertat de la voluntat (a lo Kantià sense imperatius categòrics universals i necessaris)?
Naixent en un món pre-comprès, històric; la mateixa pre-comprensió que ens permet pensar aquest món però ens hi empresona.
Vivint sempre amb l'ull de l'altre posat sobre nosaltres.
Vivint sempre amb l'altre com un mirall.
Vivint sempre projectats en la visió de l'altre (sense adonar-nos que el seu puta món no té res a veure amb el que imaginem i encara gràcies si aconseguim en una nit de borratxera dionisíaca fer una feble fusió d'horitzons)
Vivint sempre determinats per l'educació.
Xocant sempre, fent-nos sang, en mus com la nostra concepció de l'amor, de l'amistat, del futur, de la feina, de la família... Visions que al no ser nostres, no s'adequen a com podem estimar, com podem donar de sí, com podem projectar-nos, com "ens podem compartir"
martes, 19 de enero de 2010
Escenes oníriques sense precedents
Bé, després d'aquest breu repàs a la meva vida emocional dels últims dos anys passo, com sempre faig,de manera imprevista i sensesentit a presentar (a vos que potser és Déu, potser sóc jo mateixa,potser algú) les meves escenes oníriques que m'han deixat sense paraules.
Ara bé, com que no deixaré pas de buscar i gaudir del bon cinema, segurament n'aniran apareixent més (ni Déu esperarà la pròxima entrada però jo la faré igualment)
De la peli Takeshis' de Takeshi Kitano:
http://www.youtube.com/watch?v=QnI1XCxDy-Y
De la peli Mulholland Drive de David Lynch:
(és el millor fragment que he trobat al youtube, tot i que falta just el principi per a poder-se ambientar)
http://www.youtube.com/watch?v=AIpkMg9sh6Q&feature=related
Ara bé, com que no deixaré pas de buscar i gaudir del bon cinema, segurament n'aniran apareixent més (ni Déu esperarà la pròxima entrada però jo la faré igualment)
De la peli Takeshis' de Takeshi Kitano:
http://www.youtube.com/watch?v=QnI1XCxDy-Y
De la peli Mulholland Drive de David Lynch:
(és el millor fragment que he trobat al youtube, tot i que falta just el principi per a poder-se ambientar)
http://www.youtube.com/watch?v=AIpkMg9sh6Q&feature=related
sábado, 16 de enero de 2010
Avui em diu
http://www.youtube.com/watch?v=bjjc59FgUpg
No em toquis tan al cor que no ho resisteixo i...com m'agrada sentir-te i sentir-te...
No em toquis tan al cor que no ho resisteixo i...com m'agrada sentir-te i sentir-te...
lunes, 11 de enero de 2010
VI (4 Desembre 2008)
Somiaves que algun dia, després de pondre’s el sol
Tota aquesta boira desapareixeria.
Somiaves despert
Abans de notar el suau tacte del coixí
Que l’endemà seria un dia nou
Res de l’immaginari apareixeria
I la realitat seria com tu buscaves,
Real.
Palpable.
No tant sensible com això
Que sembla un pur núvol
Mantegós
I insofrible.
Cada dia més
I més,
Tant cansat sempre del mateix.
Aquell pas del temps que tanta por et feia
I a la vegada es presentava tan difós.
Quant de temps tardaria més a tornar a palpar,
Com quan eres petit
La veritat del despertar?
Quan per fi,
Els teus sentits deixarien d’estar atordits.
Quan el teu cor
Hauria descansat prou?
Una boirina baixa
Plors als ulls
Pensaments ambigus
Dubtes,
Somriures efímers.
Això,
I més això.
Sempre el mateix
Amb un somni,
Abans de ficar-se al llit.
I mai vas pensar que seria una quimera.
Seria qüestió de creure?
Només era allò?
Potser sencillament el que hi havia
Aquell món fenomènic i ple d’incertesa,
Era l’únic que tenies.
Potser, segurament devia ser,
L’únic que havies aconseguit.
I l’experiència viscuda?
Tant de dolor?
Com podia desaparèixer
I acabar essent part d’allò que anomenem memòria?
Com ja no hi eres?
Com aquell temps ara pereanyia
A un record borrós?
I tot sempre així.
La necessitat d’estimar
I d’ésser estimat.
Es convertia en una obsessió
Un desig irrealitzable
Més vegades somiat que viscut.
Més vegades pensat que hagut.
I així passaven,
Passaven les hores
Com aquell que assegut vora la via
Veu passar els trens
Els trens d’aquest temps
Que se’t escapa
I d’aquestes emocions que no arribes a viure.
Passen ràpid
Dolorosament ràpid.
Enmig d’aquest fàstig,
D’aquesta impossibilitat tan gran.
D’aquesta irrealització
I d’aquesta biografia incomplerta que ets tu.
Prou d’aquesta broma!
D’aquest joc de màfia
Que Haig de comprartir amb altri.
Prou de necessitar
Sinó més viure.
D’una vegada, volia estar segur que després de tancar els ulls,
Quan el son ja m’hagagués près prou de mi
Despertés altra vegada en aquest món
I me’n hi sentís pertanyent.
I encara espero
Mentre escric.
Bona nit.
Tota aquesta boira desapareixeria.
Somiaves despert
Abans de notar el suau tacte del coixí
Que l’endemà seria un dia nou
Res de l’immaginari apareixeria
I la realitat seria com tu buscaves,
Real.
Palpable.
No tant sensible com això
Que sembla un pur núvol
Mantegós
I insofrible.
Cada dia més
I més,
Tant cansat sempre del mateix.
Aquell pas del temps que tanta por et feia
I a la vegada es presentava tan difós.
Quant de temps tardaria més a tornar a palpar,
Com quan eres petit
La veritat del despertar?
Quan per fi,
Els teus sentits deixarien d’estar atordits.
Quan el teu cor
Hauria descansat prou?
Una boirina baixa
Plors als ulls
Pensaments ambigus
Dubtes,
Somriures efímers.
Això,
I més això.
Sempre el mateix
Amb un somni,
Abans de ficar-se al llit.
I mai vas pensar que seria una quimera.
Seria qüestió de creure?
Només era allò?
Potser sencillament el que hi havia
Aquell món fenomènic i ple d’incertesa,
Era l’únic que tenies.
Potser, segurament devia ser,
L’únic que havies aconseguit.
I l’experiència viscuda?
Tant de dolor?
Com podia desaparèixer
I acabar essent part d’allò que anomenem memòria?
Com ja no hi eres?
Com aquell temps ara pereanyia
A un record borrós?
I tot sempre així.
La necessitat d’estimar
I d’ésser estimat.
Es convertia en una obsessió
Un desig irrealitzable
Més vegades somiat que viscut.
Més vegades pensat que hagut.
I així passaven,
Passaven les hores
Com aquell que assegut vora la via
Veu passar els trens
Els trens d’aquest temps
Que se’t escapa
I d’aquestes emocions que no arribes a viure.
Passen ràpid
Dolorosament ràpid.
Enmig d’aquest fàstig,
D’aquesta impossibilitat tan gran.
D’aquesta irrealització
I d’aquesta biografia incomplerta que ets tu.
Prou d’aquesta broma!
D’aquest joc de màfia
Que Haig de comprartir amb altri.
Prou de necessitar
Sinó més viure.
D’una vegada, volia estar segur que després de tancar els ulls,
Quan el son ja m’hagagués près prou de mi
Despertés altra vegada en aquest món
I me’n hi sentís pertanyent.
I encara espero
Mentre escric.
Bona nit.
V (4 Juny de 2008)
Son les formes tan tristes amor meu. Estic tancat en aquest munt de columnes, encadenat en aquests números que per molt que vegi els sento extranys a mi. Per molt que m’estimis cada paraula que digui tindrà només un significat i cada petó que vulgui fer-te ja estarà previst. Com l’amor pot haver-se enquadrat? Un cub tan enorme, una bola de cristall, el cobreix d’aquesta manera i l’he podrit. De debò, ja no puc fer res. Pensava que tu tindries les claus però m’he adonat que no vaig pensar en fer-hi una porta.
Ja ha arribat la nit. Tot és fosc, el vent xiula, els arbres tremolen i assegut a l’herba, immòbil, contemplo com el temps transcorre. S’ha acabat el jo mateix, els possibles i el devenir. No hi haurà cap altre matí, cap altre despertar. I tu, que em mires amb tant de delit, t’haig de dir que somies, que em projectes a un futur que mai més podré ser. Tant de bo es desglacés la meva sang, pogués altra vegada soprendre’t, fer una barqueta amb el que sento i esenyar-te com neda riu avall..però ja res és possible. Ja sóc, m’he fet, he decidit ser. Ho sento.
M’afogen les formes poc a poc. He enterrat, tomba a tomba, cada no-ser per por de quedar-me en el no res. I ara quan ho he acoseguit, quan no hi ha possibilitat a que no sigui el que sóc, a ser alguna altra cosa, he descobert que quan tinc més por és ara. Estic terriblement sol, al bell mig de les muntanyes del ser, al naixement del temps i contemplo, a llàgrima viva, al cim on no podré tornar mai. Castigat a veure l’espectacle de la història a la zona reservada a la raó. Sento haver estat així, i tu no pateixis, sé que encara pots fer màgia.
Ja ha arribat la nit. Tot és fosc, el vent xiula, els arbres tremolen i assegut a l’herba, immòbil, contemplo com el temps transcorre. S’ha acabat el jo mateix, els possibles i el devenir. No hi haurà cap altre matí, cap altre despertar. I tu, que em mires amb tant de delit, t’haig de dir que somies, que em projectes a un futur que mai més podré ser. Tant de bo es desglacés la meva sang, pogués altra vegada soprendre’t, fer una barqueta amb el que sento i esenyar-te com neda riu avall..però ja res és possible. Ja sóc, m’he fet, he decidit ser. Ho sento.
M’afogen les formes poc a poc. He enterrat, tomba a tomba, cada no-ser per por de quedar-me en el no res. I ara quan ho he acoseguit, quan no hi ha possibilitat a que no sigui el que sóc, a ser alguna altra cosa, he descobert que quan tinc més por és ara. Estic terriblement sol, al bell mig de les muntanyes del ser, al naixement del temps i contemplo, a llàgrima viva, al cim on no podré tornar mai. Castigat a veure l’espectacle de la història a la zona reservada a la raó. Sento haver estat així, i tu no pateixis, sé que encara pots fer màgia.
IV (22 Maig de 2008)
Fidel a la infància
encallat tants passos enrere,
divises aquell futur ple de màgia
com un horitzó inabastable.
La quimera del nen:
un sol que neix,
un altre que es pon.
Treus la llengua i el proves de tastar,
en la distància allargues la mà
i pretens atrapar-lo.
Una mosca!
Ha passat una mosca!
Ha marxat però segur que torna.
Una llàgrima et regalima per la galta;
fa mal haver d’oblidar la matèria
que prou bé t’han fet coneixer.
La dolçor d’un caramel…
La baba de color rosa engaxada a la barbeta…
un sabor perpetu.
El mur infranquejable
d’un somni que has oblidat.
Un rostre trist.
I un rellotge col•locat
al bell mig d’un somriure.
encallat tants passos enrere,
divises aquell futur ple de màgia
com un horitzó inabastable.
La quimera del nen:
un sol que neix,
un altre que es pon.
Treus la llengua i el proves de tastar,
en la distància allargues la mà
i pretens atrapar-lo.
Una mosca!
Ha passat una mosca!
Ha marxat però segur que torna.
Una llàgrima et regalima per la galta;
fa mal haver d’oblidar la matèria
que prou bé t’han fet coneixer.
La dolçor d’un caramel…
La baba de color rosa engaxada a la barbeta…
un sabor perpetu.
El mur infranquejable
d’un somni que has oblidat.
Un rostre trist.
I un rellotge col•locat
al bell mig d’un somriure.
III (1 de Maig 2008)
Olorar-te un altre dia. Inspirar el teu perfum….recórrer el pèl moixí del teu coll, pas a pas amb la punta de la llengua. Xiuxiuejar-te a l’orella, acariciant-la amb els meus llavis, alguna paraula hermosa d’aquelles que sé que et desfan. I tu, amb les mans, agafar-me per la cintura, just en aquell punt que corba entre els meus pits i els malucs. .. i després, entre els teus braços, posar-me de puntetes per arribar als teus molsuts llavis, humitejats amb fam de mi. Només un petó per alleujar el delit.
Una maduixa. A rebossar de suquet vermell. Ben dolça, com un caramel…farcir-se del seu gust, intens com l’aire després d’una nevada.
Una altra vegada, ho desitjo. Torna’m a prestar-te, vull acariciar cada un dels detalls del teu cos, cada part més inhòspita,descobrir algun racó de tu que no sabessis i humitejar-te’l fins que notis per fi a on està.
Sempre quedarà la màgia del teu cos. Encara rumio quants punts de tu no vaig palpar prou, perquè el meu dit índex no va tocar-te allà…on sempre havia pensat fer-ho. Dona’m una nova ocasió, deixa que ens fascinem…no hi ha res a perdre i un món per descobrir. L’amor no té límits, el desig tampoc i la set de tu m’asseca…
Et cantaré a cau d’orella les cançons que ens desbordaven, quan estirats al llit perdíem el temps i la identitat. Erem l’oblit de la turtura d’algun pròxim moment, i xiuxiuejavem el seu ritme perduts en el seu infinit. Erem possibilitat, el teu cos eren mil cossos diferents; a cada posició et converties en un nou banquet de futurs ilusoris que jo convertia en realitat. Deixa’m tornar-te a respirar, sense tu em pesen els somnis, tot és música sorda.
Una maduixa. A rebossar de suquet vermell. Ben dolça, com un caramel…farcir-se del seu gust, intens com l’aire després d’una nevada.
Una altra vegada, ho desitjo. Torna’m a prestar-te, vull acariciar cada un dels detalls del teu cos, cada part més inhòspita,descobrir algun racó de tu que no sabessis i humitejar-te’l fins que notis per fi a on està.
Sempre quedarà la màgia del teu cos. Encara rumio quants punts de tu no vaig palpar prou, perquè el meu dit índex no va tocar-te allà…on sempre havia pensat fer-ho. Dona’m una nova ocasió, deixa que ens fascinem…no hi ha res a perdre i un món per descobrir. L’amor no té límits, el desig tampoc i la set de tu m’asseca…
Et cantaré a cau d’orella les cançons que ens desbordaven, quan estirats al llit perdíem el temps i la identitat. Erem l’oblit de la turtura d’algun pròxim moment, i xiuxiuejavem el seu ritme perduts en el seu infinit. Erem possibilitat, el teu cos eren mil cossos diferents; a cada posició et converties en un nou banquet de futurs ilusoris que jo convertia en realitat. Deixa’m tornar-te a respirar, sense tu em pesen els somnis, tot és música sorda.
Poema II, continua la història convulsa (25 Març de 2008)
Troba’t algun lloc especial
Torna a poder sentir
En aquest transcurs de temps
Tan atzarós i fatal
Perquè no vull creure’m
Ni acostumar-me
A estar sempre sense estar.
Somriure sense somriure
Voler sense saber perquè
Llegir sense entendre
Somiar per somiar
Travessa’m d’aquesta frontera
No vull pensar en un destí
Ni en una condemna
No vull imaginar-me
Sentir que la bogeria
Pot ser per sempre.
No hi ha res com ser volàtil,
Aparèixer i desapareixer,
Creure i no creure.
Fer-te present la por
I plorar
Sempre que trobes el moment.
No pots ser una ruïna
Que no hi tingui principi
Ni ànima.
Ningu mereix això
Jo tampoc.
Qui podria creure-ho?
Néixer per oblidar la matèria
Néixer per veure-ho tot irreal
El no-res apareix a cada present
A totes les parets
Ningú mereix necessitar aun altre
I no saber-lo estimar.
Ningú mereix ser lliure
Sense saber com fer-ho.
Jo tampoc.
Fes-me d’alguna vegada
Tu mateixa,
Jo mateixa,
Hi ha d’haver alguna cosa darrere
No puc quedar-me aquí.
Les bases,
L’estructura
E l motiu dels meus somriures
La causa de les meves llàgrimes.
La concha de san sebastián
m’hauria trencat el cor
si hagués tingut cor.
No pot acabar així.
No pot acabar així.
Necessito un lloc
On sentir
Un lloc on hi pengi un cartell
Que hi posi el meu nom.
Un racó de mi que sigui meu
Un menú dels meus plats més bons,
Més exquisits,
De les meves penes
I de les meves pors.
Necessito un lloc dèbil
Que s’entendreixi amb una mirada
I es mori per tornar-la a veure.
Allà on les paraules dels autors
Queden guardades
Es fan motlles
I em fan de mi.
Un espai on creure altra vegada
Un pou de somnis
Una màquina de somiar
Un univers sense fons
Acceleradament infinit
On tot sigui possible.
Poema recuperat dels temps més convulsos (Desembre de 2007)
Entre paraula i paraula
en l'espai aquell blanc
que dóna sentit a la frase però no és res en concret.
En el silenci dels seus discursos
entre cançó i cançó
quan separa una de l'altra per què tingui sentit
però que per si mateix no té res.
Aquí estàs
en un moment mort
en una pausa
en un sensesentit.
Davant el pròxim esdevenir
que se't presenta proper però que mai sembla que arribi.
I esperes
en el blanc del temps
en el transcórrer les hores absurdes
amb la buidor que t'apreta
en aquesta somnolència que confon
en aquest pas tan estrany que no ets i ho has de ser tot.
En la fase del projecte
en les idees originals que ningú escolta
en una matinada glaçada quan veus sortir el sol.
En el mateix dubte
entre allò que vas ser, allò que no seràs mai, allò que voldries ser,
allò que vols oblidar, i allò que seràs.
Aquí estàs.
On només sents com tot canvia
tot esdevé
i tu tan sols mires com passa.
Perquè no saps qui ets
cap a on has d'anar
com has de fer-t'ho per saber-ho
perquè només tens ganes de fumar.
En la pausa
per partir del drama
al final inesperat.
Al mig
no ets
però sents que fas nosa.
I què m'empenyarà a caure? O a saltar?
A posar colors
a les olors?
en l'espai aquell blanc
que dóna sentit a la frase però no és res en concret.
En el silenci dels seus discursos
entre cançó i cançó
quan separa una de l'altra per què tingui sentit
però que per si mateix no té res.
Aquí estàs
en un moment mort
en una pausa
en un sensesentit.
Davant el pròxim esdevenir
que se't presenta proper però que mai sembla que arribi.
I esperes
en el blanc del temps
en el transcórrer les hores absurdes
amb la buidor que t'apreta
en aquesta somnolència que confon
en aquest pas tan estrany que no ets i ho has de ser tot.
En la fase del projecte
en les idees originals que ningú escolta
en una matinada glaçada quan veus sortir el sol.
En el mateix dubte
entre allò que vas ser, allò que no seràs mai, allò que voldries ser,
allò que vols oblidar, i allò que seràs.
Aquí estàs.
On només sents com tot canvia
tot esdevé
i tu tan sols mires com passa.
Perquè no saps qui ets
cap a on has d'anar
com has de fer-t'ho per saber-ho
perquè només tens ganes de fumar.
En la pausa
per partir del drama
al final inesperat.
Al mig
no ets
però sents que fas nosa.
I què m'empenyarà a caure? O a saltar?
A posar colors
a les olors?
Suscribirse a:
Entradas (Atom)