Voluntat lliure autolegisladora?

Bé, la única clau de tot plegat és fer el que vols fer.

Ara bé, quan fem el que realment volem fer?

Crec que faig el que vull fer però en realitat ho faig perquè agradaré als altres?
Crec que faig el que vull fer però en realitat ho faig perquè crec que així faré feliç a la família?
Crec que faig el que vull fer però en realitat ho faig perquè després pugui explicar el que he fet i els altres es fagin la imatge que vull que es fagin de mi?
Crec que faig el que vull fer però en realitat m'exigeixo massa i no hauria de voler fer el que vull fer?
Crec que faig el que vull fer però en realitat vull el que vull perquè no confio en mi mateixa i el que vull fer no és el que realment vull fer?
Crec que vull fer el que vull fer perquè en realitat vull ser algú altre que no sóc?
Cre cque vull fer el que faig que crec, a la vegada, que és el que he de fer, però en realitat no és el que hauria de fer?

Com sé que faig per a mi, únicament, en la completa llibertat de la voluntat (a lo Kantià sense imperatius categòrics universals i necessaris)?

Naixent en un món pre-comprès, històric; la mateixa pre-comprensió que ens permet pensar aquest món però ens hi empresona.
Vivint sempre amb l'ull de l'altre posat sobre nosaltres.
Vivint sempre amb l'altre com un mirall.
Vivint sempre projectats en la visió de l'altre (sense adonar-nos que el seu puta món no té res a veure amb el que imaginem i encara gràcies si aconseguim en una nit de borratxera dionisíaca fer una feble fusió d'horitzons)
Vivint sempre determinats per l'educació.
Xocant sempre, fent-nos sang, en mus com la nostra concepció de l'amor, de l'amistat, del futur, de la feina, de la família... Visions que al no ser nostres, no s'adequen a com podem estimar, com podem donar de sí, com podem projectar-nos, com "ens podem compartir"