Son les formes tan tristes amor meu. Estic tancat en aquest munt de columnes, encadenat en aquests números que per molt que vegi els sento extranys a mi. Per molt que m’estimis cada paraula que digui tindrà només un significat i cada petó que vulgui fer-te ja estarà previst. Com l’amor pot haver-se enquadrat? Un cub tan enorme, una bola de cristall, el cobreix d’aquesta manera i l’he podrit. De debò, ja no puc fer res. Pensava que tu tindries les claus però m’he adonat que no vaig pensar en fer-hi una porta.
Ja ha arribat la nit. Tot és fosc, el vent xiula, els arbres tremolen i assegut a l’herba, immòbil, contemplo com el temps transcorre. S’ha acabat el jo mateix, els possibles i el devenir. No hi haurà cap altre matí, cap altre despertar. I tu, que em mires amb tant de delit, t’haig de dir que somies, que em projectes a un futur que mai més podré ser. Tant de bo es desglacés la meva sang, pogués altra vegada soprendre’t, fer una barqueta amb el que sento i esenyar-te com neda riu avall..però ja res és possible. Ja sóc, m’he fet, he decidit ser. Ho sento.
M’afogen les formes poc a poc. He enterrat, tomba a tomba, cada no-ser per por de quedar-me en el no res. I ara quan ho he acoseguit, quan no hi ha possibilitat a que no sigui el que sóc, a ser alguna altra cosa, he descobert que quan tinc més por és ara. Estic terriblement sol, al bell mig de les muntanyes del ser, al naixement del temps i contemplo, a llàgrima viva, al cim on no podré tornar mai. Castigat a veure l’espectacle de la història a la zona reservada a la raó. Sento haver estat així, i tu no pateixis, sé que encara pots fer màgia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario