El tiempo es un privilegio que muy pocos pueden manejar

Avui he anat a ingressar el lloguer del pis al compte corrent dels propietaris a Caja Madrid. Només hi havia un encorbatat que atenia al taulell principal i s'havia format una cua d'una quinzena de persones. Jo no tenia més opció que quedar-me ja que m'havia compromès a ingressar-ho avui. Tot esperant, ha començat a arribar més gent que s'afegia a la cua: un parella d'immigrants sud-americans, una iaia baixa i curvada amb els cabells llargs greixosos que parlava sola i portava de bolso una bossa de plàstic, una altra iaia també baixa i curvada amb un carretó típic (el Röler) que el feia servir de bastó, una parella d'una trentena d'anys (la dona anava vestida de froma molt horrenda i he sospitat que s'havia operat els llavis; continuava essent lletja o més)
Després, he canviat l'objectiu de la meva mirada i he començat a observar com estava estructurat aquell local. Ja se sap, tota distribució amaga darrere un discurs de poder. No hi havia més que un despatx, els altres treballadors i els seus escriptoris estaven a l'altra banda de la sala separats per uns biombos metàl·lics. Els podies sentir parlar però no podies entendre què deien (això és el capitalisme, tot és públic però inconfessable) He pensat que per a un banc, devia ser útil que els treballadors poguessin avisar-se, comunicar-se sobre el seu treball de forma tan ràpida dient: he, Jose, dónde habíamos dejado las contribuciones especiales del euríbor del año 2009? El Jose responde al momento. Trabajan más rápido.
M'he girat. He començat a sentir despreci per l'encorbatat que atenia als clients. Tenia ganes de cridar i demanar-nos a tots com podíem acceptar aquella submissió. Tots esperavem, ningú ha exigit un altre encorbatat de baixa categoria perquè pogués ser atès més ràpid. Tots esperavem, callats, fent suspirs de resignació.
Després he tornat a mirar als banquers asseguts en els escriptoris d'un despatx imaginari. És veritat que el capital és foll. És un deliri i només calia sentir-los parlar. I ells que s'ho creuen amb tanta fe encara ho fa tot més indignant. Las comisiones y las codificaciones de contribuyentes del número que no estaba apuntado en la lista de caja, fotocopia, seriedad absurda.
I els altres, fent cua, amb el cap cot.
Després he vist a aparèixar el monstre: el que s'havia merescut el despatx que tenia parets, encara que de vidre translúcid. Era un home d'uns quaranta-cinc anys, amb una papada gelatinosa, l'esquena sinistrament curvada i una panxa com una bola que es recolzava sobre el cinturó de pell. A ell no el sentia parlar, ho feia baix i semblava tenir pressa per tornar al seu despatx.
Saben que es riuen de nosaltres? No crec. Ells són mers instruments del sistema econòmic, persones infames que amaguen la tragèdia rere una serietat, que amaguen el deliri del capital amb documents per a firmar. Cada vegada sentia més ràbia. Hem acabat essent tants a la cua! Tants que ningú empara! Tants que només senten que s'han de sotmetre a aquell sistema que fa veure que no hi són! Tants que no saben que en realitat, són ells els que el mantenen viu...
En aquells moments d'ira, he mirat sobre una tauleta que hi havia entre una sèrie de sis cadires d'espera. A sobre, com és normal i esperat, hi havia tríptics de propaganda de Caja Madrid. N'hi ha hagut dos que m'han acabat d'encendre: l'aforisme assassí del primer: El tiempo es un privilegio que muy pocos pueden manejar. L'insult desvergonyit del segon: es vèia un treballador amb una fregona espiant darrere les cortines magentes d'un teatre i per l'escletxa oberta es filtra la llum de l'espectacle i diu així: Nunca estarás más cerca de una estrella. Fills de puta, jo ja sóc una estrella. Els agafo tots dos i me'ls guardo.
M'ha tocat el torn i òbviament jo estava negra. Mai m'havia sentit així. Mai m'havia deixat afectar tant pel discurs de poder del sistema capitalista i el seu sabor àcid i la olor atroç són altament corrosius.
-Quiero que envie esta cantidad de dinero en esta cuenta bancaria.
-Debe escribir aquí la cantidad y el asunto si es que quiere que haya.
-Vale.
-Voy a terminar más rápido que usted! - l'home em mira amb complicitat. Ell està escrivint-ho tot a l'ordinador i jo ho estic fent a mà. Jo li somric; l'últim somriure abans de la punyalada.
-Perdone, quería comentarle una cosa (trec l'anunci del teatre): Este anuncio le está diciendo a la gente que nunca podrá ser una estrella (s'entengui com s'entengui el concepte estrella) Creo que este anuncio es insultante.
Llavors, l'home, m'ha fet aquella mirada de: "ya lo sé pero no me importa, déjeme en paz, no vaya a liarla que se va a quedar sola" que en tantes vegades he vist en documentals que evidencien el funcionament del capitalisme i la seva crueltat.
M'he girat i he marxat. Estava sentint que tornava a creure en mi i en el món, que tornava a veure'm capaç de mirar el meu voltant i fer alguna cosa al respecte. Aquell era un primer pas però juro que he sentit la brutalitat de la lluita quan la seva mirada s'ha posat incrèdulament sobre la meva. En un estat de satisfacció única, he travessat la sala. Quan passava al costat d'aquella cua de persones innocents que desitgen la seva pròpia submissió, he tingut ganes de deixar passar a la dona del carret que havia vingut coixejant fins allà per trobar-se que hauria d'esperar tant que la farien fora a les 14h abans d'atendre-la. Ja havia passat el meu torn, això hauria pogut provocar una protesta general i, finalment, he decidit continuar.
Ja vèia la llum radiant del migdia quan ha començat a sonar pels altaveus del local: Take it back de Pink Floyd. Una de les meves cançons preferides. He fet un somriure d'orella a orella i ja a fora, m'han caigut les llàgrimes.