Finalització de la breu exposició del capítol V (Primera Part, Capítol I) La fugida davant l’angoixa

[…] Ara bé, tot allò que estigui a les nostres mans, que sigui el nostre possible, ho decidirem absolutament lliures, no motivats ni obligats per a res (anar a treballar, casar-nos, divorciar-nos, enfadar-nos, perdonar, mirar la televisió, llegir, fumar, matar, besar, ajudar…) Sóc jo qui decideix això, jo sol, injustificable i sense excusa.
Aquesta llibertat es descobreix en l’angoixa. En ella sentim el no-res que s’insinua entre els motius i l’acte. No és perquè jo sóc lliure que el meu acte escapi a la determinació dels seus motius sinó que, just al contrari, és el fet que els motius sempre siguin insuficients el que fa que jo sigui lliure. Són insuficients, tal com vaig comentar a l’últim article, perquè no hi ha cap motiu de la consciència, ells sempre tindran l’estructura de ser per a la consciència, de ser mantinguts per ella. Dit d’una altra manera, del fet mateix que el motiu mateix no pot sorgir que com una aparició, es constitueix a si mateix com a ineficaç.
Ara bé, aquesta angoixa de la llibertat davant d’ella mateixa, és una estructura permanent de l’ésser humà? O ella és, contràriament, excepcional? Com podem veure per la nostra experiència empírica mateixa, l’angoixa no és una estructura permanent, no ens angoixem cada vegada que hem de decidir. Així doncs, com podem explicar la raresa d’aquest fenomen en nosaltres?
Segons Sartre, la consciència de l’home en acció és consciència irreflexiva. És a dir, en l’acte d’estar escrivint aquest article, no em vaig preguntant: “teclejar la f és una possibilitat meva, ho he de triar, podria no fer-ho…” El fet de teclejar, es revela a mi com una exigència passiva d’“ésser teclejat”. En la majoria d’actes de la vida quotidiana, jo hi estic engatjat, jo descobreixo els meus possibles realitzant-los i en aquest acte mateix de realitzar-los ho faig com si fossin exigències, urgències, utilitats. Estem a cada instant engatjats –compromesos- en aquest món, hi estem ja actuant en un fons de sentit (en un projecte: treballant, fent una carrera universitària…) que no ens plantegem.
Tot això significa, tal com vaig deixar entreveure a l’últim article, que actuem abans de preguntar-nos sobre els nostres possibles i aquests possibles que ja són realitzats o que estem realitzant, tenen un fons de sentit que necessitarien un acte especial per a ser posats en qüestió. El despertador quan sona al matí comporta de fons la possibilitat d’anar a treballar com a triada entre moltes d’altres possibles però d’habitud, ens llevem sense plantejar-nos-ho, de forma irreflexiva.
Així, en això que podem anomenar el món de l’immediat, al qual la nostra consciència irreflexiva es lliura, nosaltres no hi apareixem primàriament per ser abocats després a les nostres empreses. Sinó que el nostre ser és immediatament <>, és a dir, que ell sorgeix directament en aquestes empreses (anar a treballar, fer aquest article) i es coneix primàriament en tant que ell es veu reflectit en elles. Nosaltres ens descobrim en un principi, en un món poblat d’exigències, en el si de projectes en curs de realització: jo escric, vaig a treballar, tinc una cita amb en Pere… Tots aquests valors banals i quotidians tenen el seu sentit dins d’un projecte de mi mateix que es com una tria de mi mateix en el món i que d’habitud, no em qüestiono.
L’angoixa, és doncs, la comprensió reflexiva de la llibertat per ella mateixa, del fet d’adonar-me que el que sóc és una tria de mi mateix, que sóc una possibilitat d’entre moltes que podria haver triat. En l’angoixa, jo em concebo totalment lliure i al mateix temps, com no podent no fer que el sentit del món no vingui sinó de mi.
Ara bé, la nostra conducta essencial i immediata no és l’acceptació sinó l’adopció de conductes per fugir de l’angoixa per tal de no haver d’assumir el pes que comporta haver de triar, amb la responsabilitat que comporta, una possibilitat entre el ventall de totes les possibles.