Un twist per la vida. Escena XIII

-Però que collons foteu? Agg, aggg
-Tanca, tanca la porta,tio!- cridà desesperat el Sergi.
-Ara hi anava!- digué l’Eudald frescament.
-Aquest tio es un inconscient...-murmurà el Sergi mentre començava a treure les sabates al Cristian.
-Merda, el cloroform...és una prova del crim! Ens en haurem de desfer! Té, agafa’l Eudald i el llences a les escombraries de la cuina, d’acord? M’has sentit,tio?? Perquè no respons quan et parlo?
-No sé, Alex. Tinc una cosa a l’estómac, com un mal pressentiment.
-Però de què parles? Això és perquè t’imagines a te mare foten-te la bronca. Oblida’t d’ella.
-Ah, sí, és clar...pot ser...

Al cap d’uns cinc minuts, havien deixat al Cristian gairebé nu, només amb els calçotets.

-Heu vist quins calçotets del Shin-Chan que porta? Ha,ha, ha!- digué el Sergi, rient efusivament. Els altres, també rigueren amb ell. Al cap de dos mintus, però, s’adonaren que no podien quedar-se gaire més temps allà perquè el temps de l’efecte del cloroform passaria i hauríen de tenir-ho tot a punt per llavors. Així que l’Eudald, sortí direcció la cuina, el Sergi anà a buscar la clau digital amb l’Oriol, avisà al Cesc, i finalment, l’Alex anà directament amb un parell de garrafes d’aigua cap a fer "rebentar" els ploms.
L’Eudald, tot i tenir aquell nus a l’estómac que cada vegada l’apretava més fort i el deixava respirar menys, aconseguí posar-se a córrer, fent gambades, cap a la cuina de la nau. Just entrar, es deturà uns segons per situar-se i pensar en el que havia de fer. Es mirà les mans que subjectaven la roba i el pot de cloroform i s’adonà que li tremolaven. Dècimes de segon més tard, prengué consciència que no recordava quin era exactament el pla i que la única cosa que sabia del cert era que la roba havia de desaparèixer i que ell s’havia de quedar a la cuina. Desaparèixer...eh? Pensar ell, de manera maliciosa al veure clarament com fer desaparèixer en sentit literal aquella vestimenta de luxe: cremant-ho, estava claríssim!
S’acostà als grans fogons i els encengué. Les enormes flames de seguida començaren a desprendre una forta calor. Ell s’apartà, tot deixant el pot de cloroform massa a prop. Tot content, decidí jugar a encertar la roba al foc i s’enretirà encara més fins a la paret. Primer, llençà la camisa que anà a parar directament i començà a cremar de seguida, després la jaqueta, els pantalons, els mitjons... i les sabates també! En un principi, a ell li semblà que no hi havia perill ja que allò era tan gran que la roba cremaria com la fusta a la llar de foc i que quan no quedés res per cremar (màgicament) els focs també s’apagarien. Ara bé, ell no pensà, encara menys, en la variable producte d’una altra variable que en podríem dir falta d’enginy o idiotesa: havia deixat el pot de cloroform tan a prop dels fogons que no tardà gaire a fer un pet i explotar, provocant un incedi que depassava infinit l'àrea total que ocupaven els fogons.
Les conseqüències de la variable l’Eudald no les va poder explicar mai.