Els únics éssers humans perfectes són els que surten a qualsevol tipus de pantalla. Aquells van a dormir sempre a la mateixa hora, esmorzen els seus cereals preferits, dialoguen amb la seva família, miren partits de futbol de tant en tant, de vegades fins i tot ploren quan estan tristos, truquen als seus amics per sortir o anar a pescar, van a buscar els seus fills a l’escola quan és l’hora d’anar a dinar, escriuen el que pensen sobre el seu poble a la revista local, participen en la festa major, en el casal d’avis, en alguna associació, van a treballar i de vegades tenen problemes a la feina però se’n surten, en el fons estan contents o estaran contents de ser qui són... Tot això es el que els de carn i ossos anhelen ser. Aquests últims, volen ser qui no seran mai, els que ploren per dins, els que no assumeixen que no tenen amics, els que estan cansats i farts de treballar, els que no tenen somnis, els que viuen per altres coses i no per a ells, els que parlen per parlar i no buiden res, els que van a dormir buits, els que somriuen per oblidar, els que parlen de futileses per no parlar d’ells, els que diuen sempre als altres que tot va bé quan res va de cap manera, els que fan sempre el mateix els diumenges perquè no tenen res més a fer o tenen por de fer alguna altra cosa, aquells que senten com la vida els fueteja i han de continuar estimant als seus fills, els que troben més fàcil mentir-se i dir-se que són feliços abans de reconèixer que ho podrien ser de veritat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario