Bé, la única clau de tot plegat és fer el que vols fer.
Ara bé, quan fem el que realment volem fer?
Crec que faig el que vull fer però en realitat ho faig perquè agradaré als altres?
Crec que faig el que vull fer però en realitat ho faig perquè crec que així faré feliç a la família?
Crec que faig el que vull fer però en realitat ho faig perquè després pugui explicar el que he fet i els altres es fagin la imatge que vull que es fagin de mi?
Crec que faig el que vull fer però en realitat m'exigeixo massa i no hauria de voler fer el que vull fer?
Crec que faig el que vull fer però en realitat vull el que vull perquè no confio en mi mateixa i el que vull fer no és el que realment vull fer?
Crec que vull fer el que vull fer perquè en realitat vull ser algú altre que no sóc?
Cre cque vull fer el que faig que crec, a la vegada, que és el que he de fer, però en realitat no és el que hauria de fer?
Com sé que faig per a mi, únicament, en la completa llibertat de la voluntat (a lo Kantià sense imperatius categòrics universals i necessaris)?
Naixent en un món pre-comprès, històric; la mateixa pre-comprensió que ens permet pensar aquest món però ens hi empresona.
Vivint sempre amb l'ull de l'altre posat sobre nosaltres.
Vivint sempre amb l'altre com un mirall.
Vivint sempre projectats en la visió de l'altre (sense adonar-nos que el seu puta món no té res a veure amb el que imaginem i encara gràcies si aconseguim en una nit de borratxera dionisíaca fer una feble fusió d'horitzons)
Vivint sempre determinats per l'educació.
Xocant sempre, fent-nos sang, en mus com la nostra concepció de l'amor, de l'amistat, del futur, de la feina, de la família... Visions que al no ser nostres, no s'adequen a com podem estimar, com podem donar de sí, com podem projectar-nos, com "ens podem compartir"
sábado, 30 de enero de 2010
martes, 19 de enero de 2010
Escenes oníriques sense precedents
Bé, després d'aquest breu repàs a la meva vida emocional dels últims dos anys passo, com sempre faig,de manera imprevista i sensesentit a presentar (a vos que potser és Déu, potser sóc jo mateixa,potser algú) les meves escenes oníriques que m'han deixat sense paraules.
Ara bé, com que no deixaré pas de buscar i gaudir del bon cinema, segurament n'aniran apareixent més (ni Déu esperarà la pròxima entrada però jo la faré igualment)
De la peli Takeshis' de Takeshi Kitano:
http://www.youtube.com/watch?v=QnI1XCxDy-Y
De la peli Mulholland Drive de David Lynch:
(és el millor fragment que he trobat al youtube, tot i que falta just el principi per a poder-se ambientar)
http://www.youtube.com/watch?v=AIpkMg9sh6Q&feature=related
Ara bé, com que no deixaré pas de buscar i gaudir del bon cinema, segurament n'aniran apareixent més (ni Déu esperarà la pròxima entrada però jo la faré igualment)
De la peli Takeshis' de Takeshi Kitano:
http://www.youtube.com/watch?v=QnI1XCxDy-Y
De la peli Mulholland Drive de David Lynch:
(és el millor fragment que he trobat al youtube, tot i que falta just el principi per a poder-se ambientar)
http://www.youtube.com/watch?v=AIpkMg9sh6Q&feature=related
sábado, 16 de enero de 2010
Avui em diu
http://www.youtube.com/watch?v=bjjc59FgUpg
No em toquis tan al cor que no ho resisteixo i...com m'agrada sentir-te i sentir-te...
No em toquis tan al cor que no ho resisteixo i...com m'agrada sentir-te i sentir-te...
lunes, 11 de enero de 2010
VI (4 Desembre 2008)
Somiaves que algun dia, després de pondre’s el sol
Tota aquesta boira desapareixeria.
Somiaves despert
Abans de notar el suau tacte del coixí
Que l’endemà seria un dia nou
Res de l’immaginari apareixeria
I la realitat seria com tu buscaves,
Real.
Palpable.
No tant sensible com això
Que sembla un pur núvol
Mantegós
I insofrible.
Cada dia més
I més,
Tant cansat sempre del mateix.
Aquell pas del temps que tanta por et feia
I a la vegada es presentava tan difós.
Quant de temps tardaria més a tornar a palpar,
Com quan eres petit
La veritat del despertar?
Quan per fi,
Els teus sentits deixarien d’estar atordits.
Quan el teu cor
Hauria descansat prou?
Una boirina baixa
Plors als ulls
Pensaments ambigus
Dubtes,
Somriures efímers.
Això,
I més això.
Sempre el mateix
Amb un somni,
Abans de ficar-se al llit.
I mai vas pensar que seria una quimera.
Seria qüestió de creure?
Només era allò?
Potser sencillament el que hi havia
Aquell món fenomènic i ple d’incertesa,
Era l’únic que tenies.
Potser, segurament devia ser,
L’únic que havies aconseguit.
I l’experiència viscuda?
Tant de dolor?
Com podia desaparèixer
I acabar essent part d’allò que anomenem memòria?
Com ja no hi eres?
Com aquell temps ara pereanyia
A un record borrós?
I tot sempre així.
La necessitat d’estimar
I d’ésser estimat.
Es convertia en una obsessió
Un desig irrealitzable
Més vegades somiat que viscut.
Més vegades pensat que hagut.
I així passaven,
Passaven les hores
Com aquell que assegut vora la via
Veu passar els trens
Els trens d’aquest temps
Que se’t escapa
I d’aquestes emocions que no arribes a viure.
Passen ràpid
Dolorosament ràpid.
Enmig d’aquest fàstig,
D’aquesta impossibilitat tan gran.
D’aquesta irrealització
I d’aquesta biografia incomplerta que ets tu.
Prou d’aquesta broma!
D’aquest joc de màfia
Que Haig de comprartir amb altri.
Prou de necessitar
Sinó més viure.
D’una vegada, volia estar segur que després de tancar els ulls,
Quan el son ja m’hagagués près prou de mi
Despertés altra vegada en aquest món
I me’n hi sentís pertanyent.
I encara espero
Mentre escric.
Bona nit.
Tota aquesta boira desapareixeria.
Somiaves despert
Abans de notar el suau tacte del coixí
Que l’endemà seria un dia nou
Res de l’immaginari apareixeria
I la realitat seria com tu buscaves,
Real.
Palpable.
No tant sensible com això
Que sembla un pur núvol
Mantegós
I insofrible.
Cada dia més
I més,
Tant cansat sempre del mateix.
Aquell pas del temps que tanta por et feia
I a la vegada es presentava tan difós.
Quant de temps tardaria més a tornar a palpar,
Com quan eres petit
La veritat del despertar?
Quan per fi,
Els teus sentits deixarien d’estar atordits.
Quan el teu cor
Hauria descansat prou?
Una boirina baixa
Plors als ulls
Pensaments ambigus
Dubtes,
Somriures efímers.
Això,
I més això.
Sempre el mateix
Amb un somni,
Abans de ficar-se al llit.
I mai vas pensar que seria una quimera.
Seria qüestió de creure?
Només era allò?
Potser sencillament el que hi havia
Aquell món fenomènic i ple d’incertesa,
Era l’únic que tenies.
Potser, segurament devia ser,
L’únic que havies aconseguit.
I l’experiència viscuda?
Tant de dolor?
Com podia desaparèixer
I acabar essent part d’allò que anomenem memòria?
Com ja no hi eres?
Com aquell temps ara pereanyia
A un record borrós?
I tot sempre així.
La necessitat d’estimar
I d’ésser estimat.
Es convertia en una obsessió
Un desig irrealitzable
Més vegades somiat que viscut.
Més vegades pensat que hagut.
I així passaven,
Passaven les hores
Com aquell que assegut vora la via
Veu passar els trens
Els trens d’aquest temps
Que se’t escapa
I d’aquestes emocions que no arribes a viure.
Passen ràpid
Dolorosament ràpid.
Enmig d’aquest fàstig,
D’aquesta impossibilitat tan gran.
D’aquesta irrealització
I d’aquesta biografia incomplerta que ets tu.
Prou d’aquesta broma!
D’aquest joc de màfia
Que Haig de comprartir amb altri.
Prou de necessitar
Sinó més viure.
D’una vegada, volia estar segur que després de tancar els ulls,
Quan el son ja m’hagagués près prou de mi
Despertés altra vegada en aquest món
I me’n hi sentís pertanyent.
I encara espero
Mentre escric.
Bona nit.
V (4 Juny de 2008)
Son les formes tan tristes amor meu. Estic tancat en aquest munt de columnes, encadenat en aquests números que per molt que vegi els sento extranys a mi. Per molt que m’estimis cada paraula que digui tindrà només un significat i cada petó que vulgui fer-te ja estarà previst. Com l’amor pot haver-se enquadrat? Un cub tan enorme, una bola de cristall, el cobreix d’aquesta manera i l’he podrit. De debò, ja no puc fer res. Pensava que tu tindries les claus però m’he adonat que no vaig pensar en fer-hi una porta.
Ja ha arribat la nit. Tot és fosc, el vent xiula, els arbres tremolen i assegut a l’herba, immòbil, contemplo com el temps transcorre. S’ha acabat el jo mateix, els possibles i el devenir. No hi haurà cap altre matí, cap altre despertar. I tu, que em mires amb tant de delit, t’haig de dir que somies, que em projectes a un futur que mai més podré ser. Tant de bo es desglacés la meva sang, pogués altra vegada soprendre’t, fer una barqueta amb el que sento i esenyar-te com neda riu avall..però ja res és possible. Ja sóc, m’he fet, he decidit ser. Ho sento.
M’afogen les formes poc a poc. He enterrat, tomba a tomba, cada no-ser per por de quedar-me en el no res. I ara quan ho he acoseguit, quan no hi ha possibilitat a que no sigui el que sóc, a ser alguna altra cosa, he descobert que quan tinc més por és ara. Estic terriblement sol, al bell mig de les muntanyes del ser, al naixement del temps i contemplo, a llàgrima viva, al cim on no podré tornar mai. Castigat a veure l’espectacle de la història a la zona reservada a la raó. Sento haver estat així, i tu no pateixis, sé que encara pots fer màgia.
Ja ha arribat la nit. Tot és fosc, el vent xiula, els arbres tremolen i assegut a l’herba, immòbil, contemplo com el temps transcorre. S’ha acabat el jo mateix, els possibles i el devenir. No hi haurà cap altre matí, cap altre despertar. I tu, que em mires amb tant de delit, t’haig de dir que somies, que em projectes a un futur que mai més podré ser. Tant de bo es desglacés la meva sang, pogués altra vegada soprendre’t, fer una barqueta amb el que sento i esenyar-te com neda riu avall..però ja res és possible. Ja sóc, m’he fet, he decidit ser. Ho sento.
M’afogen les formes poc a poc. He enterrat, tomba a tomba, cada no-ser per por de quedar-me en el no res. I ara quan ho he acoseguit, quan no hi ha possibilitat a que no sigui el que sóc, a ser alguna altra cosa, he descobert que quan tinc més por és ara. Estic terriblement sol, al bell mig de les muntanyes del ser, al naixement del temps i contemplo, a llàgrima viva, al cim on no podré tornar mai. Castigat a veure l’espectacle de la història a la zona reservada a la raó. Sento haver estat així, i tu no pateixis, sé que encara pots fer màgia.
IV (22 Maig de 2008)
Fidel a la infància
encallat tants passos enrere,
divises aquell futur ple de màgia
com un horitzó inabastable.
La quimera del nen:
un sol que neix,
un altre que es pon.
Treus la llengua i el proves de tastar,
en la distància allargues la mà
i pretens atrapar-lo.
Una mosca!
Ha passat una mosca!
Ha marxat però segur que torna.
Una llàgrima et regalima per la galta;
fa mal haver d’oblidar la matèria
que prou bé t’han fet coneixer.
La dolçor d’un caramel…
La baba de color rosa engaxada a la barbeta…
un sabor perpetu.
El mur infranquejable
d’un somni que has oblidat.
Un rostre trist.
I un rellotge col•locat
al bell mig d’un somriure.
encallat tants passos enrere,
divises aquell futur ple de màgia
com un horitzó inabastable.
La quimera del nen:
un sol que neix,
un altre que es pon.
Treus la llengua i el proves de tastar,
en la distància allargues la mà
i pretens atrapar-lo.
Una mosca!
Ha passat una mosca!
Ha marxat però segur que torna.
Una llàgrima et regalima per la galta;
fa mal haver d’oblidar la matèria
que prou bé t’han fet coneixer.
La dolçor d’un caramel…
La baba de color rosa engaxada a la barbeta…
un sabor perpetu.
El mur infranquejable
d’un somni que has oblidat.
Un rostre trist.
I un rellotge col•locat
al bell mig d’un somriure.
III (1 de Maig 2008)
Olorar-te un altre dia. Inspirar el teu perfum….recórrer el pèl moixí del teu coll, pas a pas amb la punta de la llengua. Xiuxiuejar-te a l’orella, acariciant-la amb els meus llavis, alguna paraula hermosa d’aquelles que sé que et desfan. I tu, amb les mans, agafar-me per la cintura, just en aquell punt que corba entre els meus pits i els malucs. .. i després, entre els teus braços, posar-me de puntetes per arribar als teus molsuts llavis, humitejats amb fam de mi. Només un petó per alleujar el delit.
Una maduixa. A rebossar de suquet vermell. Ben dolça, com un caramel…farcir-se del seu gust, intens com l’aire després d’una nevada.
Una altra vegada, ho desitjo. Torna’m a prestar-te, vull acariciar cada un dels detalls del teu cos, cada part més inhòspita,descobrir algun racó de tu que no sabessis i humitejar-te’l fins que notis per fi a on està.
Sempre quedarà la màgia del teu cos. Encara rumio quants punts de tu no vaig palpar prou, perquè el meu dit índex no va tocar-te allà…on sempre havia pensat fer-ho. Dona’m una nova ocasió, deixa que ens fascinem…no hi ha res a perdre i un món per descobrir. L’amor no té límits, el desig tampoc i la set de tu m’asseca…
Et cantaré a cau d’orella les cançons que ens desbordaven, quan estirats al llit perdíem el temps i la identitat. Erem l’oblit de la turtura d’algun pròxim moment, i xiuxiuejavem el seu ritme perduts en el seu infinit. Erem possibilitat, el teu cos eren mil cossos diferents; a cada posició et converties en un nou banquet de futurs ilusoris que jo convertia en realitat. Deixa’m tornar-te a respirar, sense tu em pesen els somnis, tot és música sorda.
Una maduixa. A rebossar de suquet vermell. Ben dolça, com un caramel…farcir-se del seu gust, intens com l’aire després d’una nevada.
Una altra vegada, ho desitjo. Torna’m a prestar-te, vull acariciar cada un dels detalls del teu cos, cada part més inhòspita,descobrir algun racó de tu que no sabessis i humitejar-te’l fins que notis per fi a on està.
Sempre quedarà la màgia del teu cos. Encara rumio quants punts de tu no vaig palpar prou, perquè el meu dit índex no va tocar-te allà…on sempre havia pensat fer-ho. Dona’m una nova ocasió, deixa que ens fascinem…no hi ha res a perdre i un món per descobrir. L’amor no té límits, el desig tampoc i la set de tu m’asseca…
Et cantaré a cau d’orella les cançons que ens desbordaven, quan estirats al llit perdíem el temps i la identitat. Erem l’oblit de la turtura d’algun pròxim moment, i xiuxiuejavem el seu ritme perduts en el seu infinit. Erem possibilitat, el teu cos eren mil cossos diferents; a cada posició et converties en un nou banquet de futurs ilusoris que jo convertia en realitat. Deixa’m tornar-te a respirar, sense tu em pesen els somnis, tot és música sorda.
Poema II, continua la història convulsa (25 Març de 2008)
Troba’t algun lloc especial
Torna a poder sentir
En aquest transcurs de temps
Tan atzarós i fatal
Perquè no vull creure’m
Ni acostumar-me
A estar sempre sense estar.
Somriure sense somriure
Voler sense saber perquè
Llegir sense entendre
Somiar per somiar
Travessa’m d’aquesta frontera
No vull pensar en un destí
Ni en una condemna
No vull imaginar-me
Sentir que la bogeria
Pot ser per sempre.
No hi ha res com ser volàtil,
Aparèixer i desapareixer,
Creure i no creure.
Fer-te present la por
I plorar
Sempre que trobes el moment.
No pots ser una ruïna
Que no hi tingui principi
Ni ànima.
Ningu mereix això
Jo tampoc.
Qui podria creure-ho?
Néixer per oblidar la matèria
Néixer per veure-ho tot irreal
El no-res apareix a cada present
A totes les parets
Ningú mereix necessitar aun altre
I no saber-lo estimar.
Ningú mereix ser lliure
Sense saber com fer-ho.
Jo tampoc.
Fes-me d’alguna vegada
Tu mateixa,
Jo mateixa,
Hi ha d’haver alguna cosa darrere
No puc quedar-me aquí.
Les bases,
L’estructura
E l motiu dels meus somriures
La causa de les meves llàgrimes.
La concha de san sebastián
m’hauria trencat el cor
si hagués tingut cor.
No pot acabar així.
No pot acabar així.
Necessito un lloc
On sentir
Un lloc on hi pengi un cartell
Que hi posi el meu nom.
Un racó de mi que sigui meu
Un menú dels meus plats més bons,
Més exquisits,
De les meves penes
I de les meves pors.
Necessito un lloc dèbil
Que s’entendreixi amb una mirada
I es mori per tornar-la a veure.
Allà on les paraules dels autors
Queden guardades
Es fan motlles
I em fan de mi.
Un espai on creure altra vegada
Un pou de somnis
Una màquina de somiar
Un univers sense fons
Acceleradament infinit
On tot sigui possible.
Poema recuperat dels temps més convulsos (Desembre de 2007)
Entre paraula i paraula
en l'espai aquell blanc
que dóna sentit a la frase però no és res en concret.
En el silenci dels seus discursos
entre cançó i cançó
quan separa una de l'altra per què tingui sentit
però que per si mateix no té res.
Aquí estàs
en un moment mort
en una pausa
en un sensesentit.
Davant el pròxim esdevenir
que se't presenta proper però que mai sembla que arribi.
I esperes
en el blanc del temps
en el transcórrer les hores absurdes
amb la buidor que t'apreta
en aquesta somnolència que confon
en aquest pas tan estrany que no ets i ho has de ser tot.
En la fase del projecte
en les idees originals que ningú escolta
en una matinada glaçada quan veus sortir el sol.
En el mateix dubte
entre allò que vas ser, allò que no seràs mai, allò que voldries ser,
allò que vols oblidar, i allò que seràs.
Aquí estàs.
On només sents com tot canvia
tot esdevé
i tu tan sols mires com passa.
Perquè no saps qui ets
cap a on has d'anar
com has de fer-t'ho per saber-ho
perquè només tens ganes de fumar.
En la pausa
per partir del drama
al final inesperat.
Al mig
no ets
però sents que fas nosa.
I què m'empenyarà a caure? O a saltar?
A posar colors
a les olors?
en l'espai aquell blanc
que dóna sentit a la frase però no és res en concret.
En el silenci dels seus discursos
entre cançó i cançó
quan separa una de l'altra per què tingui sentit
però que per si mateix no té res.
Aquí estàs
en un moment mort
en una pausa
en un sensesentit.
Davant el pròxim esdevenir
que se't presenta proper però que mai sembla que arribi.
I esperes
en el blanc del temps
en el transcórrer les hores absurdes
amb la buidor que t'apreta
en aquesta somnolència que confon
en aquest pas tan estrany que no ets i ho has de ser tot.
En la fase del projecte
en les idees originals que ningú escolta
en una matinada glaçada quan veus sortir el sol.
En el mateix dubte
entre allò que vas ser, allò que no seràs mai, allò que voldries ser,
allò que vols oblidar, i allò que seràs.
Aquí estàs.
On només sents com tot canvia
tot esdevé
i tu tan sols mires com passa.
Perquè no saps qui ets
cap a on has d'anar
com has de fer-t'ho per saber-ho
perquè només tens ganes de fumar.
En la pausa
per partir del drama
al final inesperat.
Al mig
no ets
però sents que fas nosa.
I què m'empenyarà a caure? O a saltar?
A posar colors
a les olors?
Suscribirse a:
Entradas (Atom)