Com la paradoxalitat es pot considerar de forma optimista (vegeu pàg.31)

Tot ha estat,
sense dubte,
una gran concurrència solta i salvatge
de desencisos,
incompresos,
llançats sense esmera,
a la teva cara
que ha esdevingut
dia rere dia,
més blanca i amarga.
Però, en el buit d'aquest fractal detestable
que s'havia desplegat bruscament,
ara hi has trobat una calma
d'on hi comences a néixer intensament.
Ja hi ets...
I, rodejat d'un passat recent convuls
i un futur incert i desdibuixat,
estàs increïblement bé.
No és pel lloc
ni pel moment
sinó perquè de la basarda
i la desesperació
més profundes
en surt la força més gran
que, molt aviat,
acabarà amb elles.

Què passa a Lebisey?

No són pas rumors,
no són pas històries que s'expliquen vora el foc
abans d'anar a dormir.
És el present
més real i palpable
d'una Cité Universitaire
del tot bisarre.
El de manteniment talla la gespa
perquè quan plogui
hi hagi més fang.
Així doncs, passa les hores de feina
sense arreglar el caminet de pedra
i quan plou s'omple d'aigua
i no hi pots passar.
I la femme de la chambre
triga 8 hores en fregar
4 dutxes
4 wàters
i un passadís.
I fuma a l'escala.
Que estrany és Lebisey,
alguns en diuen Mauthausen
i a mi em sembla estar en una residència
de la URSS.
Fins i tot,
i tampoc és un rumor!,
el de la calefacció té la clau de la meva habitació.
I es permet el luxe de no trucar a la porta.
Potser semblen conillets
d'una granja
aquests estudiants.
Qui sap perquè
és tot tan absurd
aquí a la France
aquí al Nord,
que és on fa més fred.

Concert de Yann Tiersen al The Big Bang Cafe

Com podria descriure amb paraules el que em va transmetre el concert d'ahir?
Amb tota humilitat, intentaré escriure'n alguna cosa perquè en recolliu el sentit i podeu apropar-vos-hi una mica.
Primerament, vull descriure-ho com el so de la desesesperació que provoca l'absència de tot sentit, l'abisme del no-res semprelatent, i, com des d'aquest sentiment, del que sembla ser el final, en sorgeix una voluntat de viure brutal.
Una mescla insòlita d'instruments, des de la guitarra clàssica o elèctrica, la bateria, el baix, el piano, el violí o els sons electrònics que no deixen de recordar-te, amb cada nota, a Pink Floyd. I de tant en tant, els acompanya una veu tèrbola i melancòlica de Yann Tiersen o una veu greu i gairebé satànica que llegeix Sexus de Henry Miller.
Un text que acaba dient: There's exactly nothing.