La trascendence de l'Ego (J.P.Sartre)

[...] Ahora bien, mi odio se me aparece al mismo tiempo que mi experiencia (conciencia instantánea) de repulsión. Pero aparece a través de esa experiencia. Se da precisamente como no limitándose a esa experiencia. Se da en y por cada movimiento de disgusto, de repulsión y cólera, pero al mismo tiempo no es ninguno de ellos; se les escapa afirmando su permanencia. Afirma que ya aparecía ayer cuando pensé, con tanto furor, en Pierre, y que aparecerá mañana. Por otra parte, opera por sí mismo una distinción entre ser y aparecer, puesto que se da como que sigue siendo aun cuando esté absorto en otras preocupaciones y que ninguna conciencia lo revele. [...] El odio es una creencia para una infinidad de conciencias (espontáneas) coléricas o repugnadas, en el pasado y en el porvenir. Es la unidad trascendente de esta infinidad de conciencias. De este modo, decir "yo odio" o "yo amo" en ocasión de una conciencia singular de atracción o repulsión, es operar un verdadero pasaje al infinito bastante análogo al que se opera cuando percibimos "un"tintero o "el azul" del secante.
No es necesario más para que los derechos de la reflexión queden singularmente limitados: es cierto que Pierre me repugna (ahora), pero es y quedará siempre dudoso que lo odie. /es cierto que Pierre me atraiga (ahora), pero es y quedará siempre dudoso que lo ame/

Un twist per la vida.Intro de l' Escena XI

Els únics éssers humans perfectes són els que surten a qualsevol tipus de pantalla. Aquells van a dormir sempre a la mateixa hora, esmorzen els seus cereals preferits, dialoguen amb la seva família, miren partits de futbol de tant en tant, de vegades fins i tot ploren quan estan tristos, truquen als seus amics per sortir o anar a pescar, van a buscar els seus fills a l’escola quan és l’hora d’anar a dinar, escriuen el que pensen sobre el seu poble a la revista local, participen en la festa major, en el casal d’avis, en alguna associació, van a treballar i de vegades tenen problemes a la feina però se’n surten, en el fons estan contents o estaran contents de ser qui són... Tot això es el que els de carn i ossos anhelen ser. Aquests últims, volen ser qui no seran mai, els que ploren per dins, els que no assumeixen que no tenen amics, els que estan cansats i farts de treballar, els que no tenen somnis, els que viuen per altres coses i no per a ells, els que parlen per parlar i no buiden res, els que van a dormir buits, els que somriuen per oblidar, els que parlen de futileses per no parlar d’ells, els que diuen sempre als altres que tot va bé quan res va de cap manera, els que fan sempre el mateix els diumenges perquè no tenen res més a fer o tenen por de fer alguna altra cosa, aquells que senten com la vida els fueteja i han de continuar estimant als seus fills, els que troben més fàcil mentir-se i dir-se que són feliços abans de reconèixer que ho podrien ser de veritat.