Ahir vaig sentir com s’apoderava de mi una nova relació amb el món. Fèia dies que em turbava el fet que no retenia el que aprenia, que no prestava atenció a allò que degustava i sobretot, em preocupava el fet que les històries dels homes, les tragèdies, la literatura, la simbologia de les imatges dels fets històrics o dels herois no les pogués traslladar en la meva singular experiència. No inscrivia en mi aquelles narracions i si ho feia, hi havia una falla insondable que les engolia abans de poder ser-me miralls. La vida era un eco llunyà, l’havia abandonat en la desconsideració per un motiu que encara desconeixo.
Mentre em posseïa aquestaa terrible sensació de presa de consciència de la distància, escoltava la profesora. M’apareixien pensaments de l’ell com ponts entre el jo i l’alter: havia de tenir coses per dir per a poder parlar, havia de tenir teles blanques de mí on pintar allò que escoltava. La Odissea d’Ulisses i la Divina Comèdia.
Just després, vaig sentir el cant de la última classe que es resistia a silenciar-se. Els cors de la filosofia ja m’havien sacsejat els sentits, aquella tarda. Cantaren la cançó dels aconteixements que proseguirien i gràcies a aquell cant, foren explicables. Vaig poder mirar enrere, contemplar i trobar el passat; es presentà la meva història i com si de cop m’hagués convertit en una ment omniabarcant, la podia narrar sencera. La podia observar com qui recorre un camí sobrevolant-lo, veure què havia fet de mi al llarg de la meva breu existència. I el més colpidor era que tornava a pensar aquelles petjades d’una forma diferent; i com en un camp a la primavera, banyat pels rajos de sol, els meus ulls fèien florir de moments allò que havia estat durant molt de temps un desert inhòspit, una capa de sorra que cobria i amagava el que havia realment ocorregut. Una ventada lacerant s’ho emportà tot per instants i es descobriren descarnades, el relleu i la marca, de les meves passes en el pla del temps.
Tant el primer com el segon moment, foren un sol aconteixement que disloca el sentit del present, te’l fa contemplar diferent i obre un futur encara no pensat, prest a ser inventat. Fou una fuga en el temps continu, una ofrena de llibertat; imatges de passat en teles del present vessant els seus colors com llavors, a les teles més pures del futur.
