Som l'origen del que som, injustificables i sense excusa

-Breu exposició entorn del cap.V (L'origen del no-res)
del Ser i el no-res de Jean Paul Sartre-

La intenció de la filosofia de Jean Paul Sartre fou consacrar un ésser humà completament lliure i amo de si mateix, proposant la seva consciència, com una consciència completament lliure, no determinada més que per si mateixa.
Tota consciència és consciència d'alguna cosa (és en tant que és consciència de llibre, consciència d'horror, consciència de dubte, consciència de taula...) Però, al mateix temps que ella és consciència d'alguna cosa, es compren de forma no-posicional a si mateixa. Tota existència conscient (una consciència), existeix al mateix temps com consciència d'existir. Ara bé, aquesta consciència també es pot posar a si mateixa com a objecte i en aquest cas, entraríem en l'àmbit de la consciència reflexiva, una consciència posicional de si mateixa.
Perquè es comprengui millor el vocabulari posicional/no-posicional, Sartre mateix, ens ofereix l'exemple dels records no-posicionals. La consciència (de) si, no-posicional de si, deixa uns records en la nostra memòria als que podem accedir. Diumenge passat vaig anar a veure una pel•lícula que em va agradar molt. Puc recordar-me com completament « absorta » en el film, d'una forma conscient però sense col•locar aquest experiència viscuda com un objecte, sinó que senzillament la vivia. Això ens demostra que, tal com digué Sartre: « d'un sol cop la consciència es determina com a consciència de percepció i com a percepció » Era conscient del film i al mateix temps, consciència (no posicional) de ser conscient del film. Ara bé, també aquesta consciència pot posar-se a si mateixa com el seu objecte, és llavors consciència reflexiva, en la qual apareix l'Ego com a unitat trascendent de totes aquestes consciències espontànies d'alguna cosa: « Jo, estava mirant la pel•lícula »
La fenomenologia redueix l'existent a la sèrie d'aparicions que el manifesten. A mode d'exemple, Edgar Allan Poe no és ni qui podria haver estat, ni qui no va poder ser, ni per què va lluitar ser, sinó allò que aparegué de si (les seves obres, el seu comportament vers els altres, els seus escassos béns,etc) La consciència doncs, també és allò que apareix, és totes les consciències d'alguna cosa, desbordant tot tipus de cosificació de si. No puc cosificar la consciència, no la puc convertir en un objecte definit (com una taula) perquè allò que és, és el que apareix i, allò que apareix, està en constant canvi, de forma espontània i completament imprevisible (espontàniament perquè no hi ha res « darrere » que la motivi a ser consciència d'una cosa o d'una altra, ella és l'orígen d'ella mateixa)
Estic caminant per un caminet d'aquells que voregen els singles de Tavertet. Bordejo el precipici i tinc por perquè concebo un munt de causes depenents del determinisme universal que poden transformar l'amenaça de mort en una cosa real: puc entrebancar-me amb una pedra i caure a l'abisme, pot ser que la terra del camí no sigui prou consistent, s'ensorri i jo rellisqui precipici avall... Tinc por perquè em capto a mi mateixa, a partir de la situació de perill, com un objecte més del món, que puc ser destruida; davant del determinisme universal, jo no hi tinc res a fer, no em sento l'origen de la meva possible futura desaparició. Aquests possibles, no són els meus possibles. Ara bé, he de fer alguna cosa: estic just al marge, si faig una passeta més, cauré al buit i, si em col•loco més cap al costat, a prop de la paret, m'allunyaré del perill. Totes les conductes que puc escollir davant d'aquesta situació, són les meves possibilitats: ara mateix, puc ser tant l'origen de la meva desaparició com l'origen de la meva salvació; puc llençar-me al buit o fer una passa cap a l'esquerra i allunyar-me'n. Seré aquella conducta que decideixi ser.
En tant que la meva consciència no es determina més que per a si mateixa, no tinc res que determini el que seré. El determinisme psicològic, diria que hi ha quelcom a la consciència que ja és (abans de les seves aparicions) i que això que és, determinaria rigurosament la meva conducta. Per exemple, si considero que sóc temerària, consideraria que el fet de continuar caminant just a la vora del camí, entre l'abisme i la terra ferma, seria determinat per això que « jo ja sóc ». Però per a Sartre, sóc únicament allò que apareixo: no seré temerària fins que no camini al marge del camí, i seré jo qui haurà decidit ser temerària en haver fet meva la possibilitat d'aquesta conducta. En aquesta situació, se'm presenten un munt de possibles que poden esdevenir « consciència de » i, per tant, que puc acabar essent. I què faig? Sento l'angoixa que no és pas por. La meva consciència està buida de tot contingut! (no sóc, encara, ni temerària, ni prudent, ni de tendències suicides,etc) Res, doncs, determina que he de fer meva una conducta o una altra. M'he de decidir ser, ara mateix, el que encara no sóc.
Decideixo una conducta (que té els seus motius): em situo una mica més arrambada a la paret. Sóc doncs, això que he decidit ser tenint la sensació latent que no hi ha res que pugui obligar-me a mantenir aquesta conducta i que puc decidir a ser-ne una altra i llençar-me, finalment. El ser de les conductes és ser-mantingudes per mi i per a mi.
En les entranyes d'aquesta relació amb mi mateixa (d'haver de decidir el meu possible), tal com diu Sartre, ha aparegut un no-res: jo no sóc aquell que seré perque el que jo sóc ara mateix, no és el fonament del que jo seré (no determinisme psicològic) i perquè cap existent actual (cap motiu) pot determinar rigurosament el que seré. Soy el que seré (perquè sinó, no estaria interessada en ser una conducta o una altra) en el mode de no ser-ho.
L'angoixa és aquesta consciència de ser absolutament lliure. En aquest exemple, només he mostrat l'angoixa davant el futur, tot i que també sentim angoixa davant el passat. Ara bé, per no embolicar-vos més, continuaré endavant perquè acabeu de captar totes les implicacions que té concebre la nostra consciència com completament lliure, en la que l'existència precedeix a l'essència.
« Aquesta llibertat que se'ns descobreix en l'angoixa, pot caracteritzar-se per l'existència d'aquell no-res que s'insinua entre els motius i l'acte. El meu acte no escapa a la determinació dels motius perquè jo sóc lliure sinó que, al contrari, és l'estructura dels motius com a ineficients la condició de la meva llibertat » És a dir, els motius determinen sempre l'acte (si no vull caure, m'apartaré) però el problema és que els motius que tinc (si no vull caure, si vull fer desaparèixer aquesta angoixa que tinc, si vull testar-me com a temerària...) no són suficients per determinar qui seré perquè no estan en la consciència, són motius que he de fer per a mi. Són tots, davant meu, com a possibilitats meves (a punt per esdevenir: consciència de motiu x) però he de ser jo, en la meva completa llibertat, qui decideixi quin és el motiu per a mi i per tant, l'acte per a mi. He de ser jo qui decideixi, doncs, la possibilitat d'entre les mil que tinc, que sigui per a mi. Després, seré allò que he decidit ser.
El despertador, quan sona al matí, remet a la possibilitat d'anar a treballar (d'entre d'altres mil possibles que tinc a ser aquest matí). Ara bé, això significa que cada dia, quan ell sona, veig el fet d'anar a treballar com una possibilitat que he de fer meva, d'entre moltes d'altres, amb uns motius insuficients? És que m'apareixen al mateix temps que la possibilitat d'anar a treballar, quan sona el despertador, un ventall d'altres possibilitats a ser, com per exemple, la del quietisme i de renegar al treball? No. En el món de l'immediat, jo actuo irreflexivament sobre un fons de sentit permanent el qual no em plantejo. Em descobreixo sempre en un món ja poblat d'exigències, en el si de projectes « en curs de realització ». Quan sona el despertador, el fons de sentit (la meva familia, els meus projectes de futur...) són els motius pels quals em llevo i no me'ls qüestiono.
Ara bé, quan poso com a objecte de la meva reflexió aquest fons de sentit permanent, em descobreixo com aquell que dóna al despertador el seu sentit, que sóc jo qui fa existir el valor d'aquelles exigències que determinen les seves accions. I, és llavors, quan apareix l'angoixa; prenc consciència de la meva absoluta llibertat, com a origen de tot el que dóna sentit a la meva vida, i per tant, també, com el seu possible destructor: no tinc per què llevar-me si no vull, malgrat totes les exigències d'aquest món perquè en el fons, sóc jo qui confereix valor a aquestes exigències i per tant, puc deixar quan vulgui de conferir-lo.

Sartre ens presenta doncs, com a únics responsables del que som, del que decidim i del que fem. Per tant, no valen les excuses de: « és que jo sóc així », « és que és el que el món m'obliga a fer »... És cert que existeix, com hem dit, el determinisme universal i que hi ha coses que per molt lliures que siguem, no podrem fer, com per exemple volar o travessar un mur, perquè no són els nostres possibles. I, també, és cert que existeix una altra determinació que és la situació: a on hem nascut (país, situació econòmica, context històric...) Ara bé, tot allò que estigui a les nostres mans, que sigui el nostre possible, ho decidirem absolutament lliures, no motivats ni obligats per a res (anar a treballar, casar-nos, divorciar-nos, enfadar-nos, perdonar, mirar la televisió, llegir, fumar, matar, besar, ajudar...) Sóc jo qui decideix sobre això, jo sol, injustificable i sense excusa.

Jordina buscant a Peter Sloterdijk

Sloterdijk considera que filosofar es una forma de 'autohipnosis': se rechazan todas las opiniones con el pretexto de tener que pensarlas uno mismo. «En este sentido tiene el carácter de un poderoso mecanismo de protección. El filósofo tiene que tener (a diferencia del artista, que necesita una infancia infeliz) una infancia feliz y no resignarse nunca a que ésta se ha perdido; tiene que estar convencido de que antes de él no se ha pensado realmente nunca y que todos los sistemas anteriores surgen de charlatanes; tiene que sentirse a gusto enel infierno».