lunes, 13 de septiembre de 2010

Escenes oniriques sense precedents


I show yo the life of the mind!!!

Barton Fink.
Joel and Ethan Coen
En aquesta escena es veu clar que no som al mon real sino a la projeccio del mon real de la ment del protagonista (Barton Fink)

http://www.youtube.com/watch?v=kKm-_VyNVoM

(sento l'absència de subtitols i d'accents)

domingo, 22 de agosto de 2010

Dios Hölderlin

El consenso público

¿No es más bella la vida de mi corazón
desde que amo? ¿Por qué me distinguíais más
cuando yo era más arrogante y arisco,
más locuaz y más vacío?

¡Ah! La muchedumbre prefiere lo que se cotiza,
las almas serviles sólo respetan lo violento.
Únicamente creen en lo divino
aquellos que también lo son.

(Versión de Federico Gorbea)

jueves, 12 de agosto de 2010

Poema de Júlio Cortázar

Te amo por cejas, por cabello, te dabato en corredores blanquísimos donde se juegan las fuentes de la luz,
Te discuto a cada nombre, te arranco con delicadeza de cicatriz
voy poniéndote en el pelo cenizas de relámapago y cintas que dormían en la lluvia
No quiero que tengas una forma, que seas precisamente lo que viene detrás de tu mano,
porque el agua, considera el agua, y los leones cuando se disuelven en el azúcar de la fébula,
y los gestos, esa arquitectura de la nada,
encendiendo sus lámparas a mitad del encuentro.
Todo mañana es la pizarra donde te invento y te dibujo.
pronto a borrarte, así no eres, ni tampoco con ese pelo lacio, esa sonrisa.
Busco tu suma, el borde de la copa donde le vino es también la luna y el espejo,
busco esa línea que hace temblar a un hombre en una
galería de museo.

Además te quiero, y hace tiempo y frío.

lunes, 12 de julio de 2010

Escenes oníriques sense precedents

Aquí vé, una altra de de David Lynch: Inland Empire:
(és un recull d'imatges de la peli)
http://www.youtube.com/watch?v=d1WUsRFZd7k&feature=related


Us deixo també amb aquest poema polonès cantat per Chrysta Bell que és preciós encara que li faltin les imatges de l'espectacular final.
http://www.youtube.com/watch?v=YQiPQgMTkEI

martes, 6 de julio de 2010

Article al Nou9 (per a la meva germana gran)

Segons el Consell Comarcal d’Osona, quatre cases de pagès que surten al mapa del municipi de l’Esquirol són en realitat mansions de directors d’empreses internacionals, infinitament grans i riques. Grans famílies burgeses que es permeten el luxe de portar els seus fills a l’escola i que a més (segons diuen pel carrer) n’hi ha una que s’ha comprat un helicòpter per portar-los a l’Escola i així estalviar-se 5km de carretera. Davant d’aquest fet que evidencia la diferència de classes socials provocada per l’economia lliberal, han decidit suprimir les parades de l’autobús que els hi pertocaven.
Fa cosa d’un parell de mesos, al•legant la seva perillositat, el Consell Comarcal d’Osona (el seu president: el senyor Palmerola) va decidir suprimir les parades d’autobús situades a la carretera que uneix Cantonigròs i l’Esquirol.
Aquest autobús de línea també és un autobus escolar i abans d’aquesta decisió, passava cada dia a recollir i a tornar els nens de quatre cases de pagès del municipi de l’Esquirol (sense desviar-se de la seva ruta com a bus de línia); una utilitat i funció que ha deixat de tenir a partir d’ara. Quatre famílies, una d’aquestes la meva, reb les conseqüències directes d’aquesta decisió precipitada i simple en la qual els òrgans de govern s’han posat d’acord.
Com que creiem (crèiem?) en la democràcia i que la veu del poble és la que ha de ser escoltada, els afectats vàrem demanar una reunió amb l’alcalde i una altra amb el President del Consell Comarcal i, com sempre sembla que passa, feren veure que ningú els hi havia demanat res i ignoraren les nostres peticions. Apagaren la nostra veu, perquè ells saben que la representen políticament i si no l’escolten, saben que ens serà difícil que aconseguim alguna cosa. Per això hem provat aquest mitjà, la premsa, per fer escoltar els nostres drets.
Així doncs, ens hem quedat sense parada d’autobús quan els nens de Cantonigròs i Tavertet, el tenen assegurat al ser d’altres municipis que no tenen escola pròpia. Sembla ser que nosaltres, car som de l’Esquirol, tot i viure lluny, no ens cal autobús. Ara bé, és veritat que ens oferiren una subvenció per solucionar-ho però això no és una qüestió de diners sinó una qüestió de temps! Els de pagès, com alguns ensumaran, no tenim horaris fixos i dies de vacances cada any assegurats ja que els animals i la terra tampoc en tenen. Així doncs, aquesta subvenció és una desconsideració descarada i irrespectuosa de la situació econòmica i personal dels que viuen i treballen al camp.
A més, per adobar-ho, aquesta subvenció es basa en un criteri súmament absurd: viure a més de 2,5 km de distància de l’escola en lína recta. Jo, en el meu cas particular, calculat en línea recta, travessant boscos i camps, visc a menys de 2,5km i, en canvi, si vull portar els nens a l’escola per carretera en cotxe, hi tinc 7km. Deu ser que en aquesta subvenció es considera la possibilitat que pugui portar els nens a l’escola en helicòpter o que la carretera tan famosa pels seus revolts de l’Esquirol sigui en realitat la ruta federal 66.
L’argument del perill d’atropellament de les parades el considerem tan seriosament com el consideren l’alcalde, l’empresa Sagalés, el Consell Comarcal i tots els òrgans implicats. Ara bé, el que no podem acceptar és que es decideixi esborrar del mapa frescament aquest problema i pensar que oblidant ho arreglem tot. Per contra, nosaltres exigim que si hi ha un problema, el govern l’assumeixi i en busqui una solució equitable. Nosaltres havíem pensat, després de vàries reunions, de fer una única parada comuna al pont de les Perxes ja que allà ha estat des de sempre una parada d’autobús gràcies a l’afluència d’excursionistes al Collsacabra i, a més, creiem que seria un bon lloc on s’hi podria col•locar una marquesina legal i on l’autobús podria aparcar tranquil•lament sense provocar cap perill. Ara bé, fins que no ens agafin el telèfon, poca cosa farem.
Així doncs, demanem que el Consell Comarcal, juntament amb els altres òrgans polítics implicats, escoltin la nostra demanda i que es responsabilitzin d’un tema tan important com el que ens incumbeix: el transport escolar públic. Si és una obligació que els nens vagin a l’escola, és un dret la garantia de poder-los-hi portar.

jueves, 17 de junio de 2010

14 Desembre 2007

Aquest intent de poema em recorda:
si vas poder llavors, com no pots poder ara?

Sin amor mi vida muere
se deshace mi alma
desaparecen mis sentidos
Sin amor todo es ceniza
todo son recuerdos que no puedes volver a vivir
todo es un pasado de ensueño que sólo deseas volver a tener.
Lo estático acaba por desaparecer
solo sobrevive lo fáctico
lo mundano
lo que se toca
se siente
y uno se muere por vivir
El amor eterno no existe
porqué el amor se agota sin sorpresa
porque la misma música sin experiencia acaba sin tener sentido.
Los sueños son fugaces
como mi amor
y por ésto no me averguenzo
porque aunque no lo quiera para siempre
lo deseo con todo mi ser
Aunque no quiero robarte nada de tu corazon
aunque no quiera quedarme con nada de ti
quiero aprender de tus palabras
quiero aprender de tus sueños
quiero morirme por volverte a ver
Y..ay! Si puediera contarte todo ésto
y es tan difícil! Es todo tan irreal...
un sueño que me cuesta,
algo que me parece no ser mío.
Y tu, estás tan distante
tan frío aunque me hagas reír
tan lejos de mi mirada
tan apartado de mi tacto
tus oídos tan lejanos de lo que no cuentan mis palabras...
que ¿cómo voy a poder?

domingo, 9 de mayo de 2010

Un twist per la vida. Escena XIII

-Però que collons foteu? Agg, aggg
-Tanca, tanca la porta,tio!- cridà desesperat el Sergi.
-Ara hi anava!- digué l’Eudald frescament.
-Aquest tio es un inconscient...-murmurà el Sergi mentre començava a treure les sabates al Cristian.
-Merda, el cloroform...és una prova del crim! Ens en haurem de desfer! Té, agafa’l Eudald i el llences a les escombraries de la cuina, d’acord? M’has sentit,tio?? Perquè no respons quan et parlo?
-No sé, Alex. Tinc una cosa a l’estómac, com un mal pressentiment.
-Però de què parles? Això és perquè t’imagines a te mare foten-te la bronca. Oblida’t d’ella.
-Ah, sí, és clar...pot ser...

Al cap d’uns cinc minuts, havien deixat al Cristian gairebé nu, només amb els calçotets.

-Heu vist quins calçotets del Shin-Chan que porta? Ha,ha, ha!- digué el Sergi, rient efusivament. Els altres, també rigueren amb ell. Al cap de dos mintus, però, s’adonaren que no podien quedar-se gaire més temps allà perquè el temps de l’efecte del cloroform passaria i hauríen de tenir-ho tot a punt per llavors. Així que l’Eudald, sortí direcció la cuina, el Sergi anà a buscar la clau digital amb l’Oriol, avisà al Cesc, i finalment, l’Alex anà directament amb un parell de garrafes d’aigua cap a fer "rebentar" els ploms.
L’Eudald, tot i tenir aquell nus a l’estómac que cada vegada l’apretava més fort i el deixava respirar menys, aconseguí posar-se a córrer, fent gambades, cap a la cuina de la nau. Just entrar, es deturà uns segons per situar-se i pensar en el que havia de fer. Es mirà les mans que subjectaven la roba i el pot de cloroform i s’adonà que li tremolaven. Dècimes de segon més tard, prengué consciència que no recordava quin era exactament el pla i que la única cosa que sabia del cert era que la roba havia de desaparèixer i que ell s’havia de quedar a la cuina. Desaparèixer...eh? Pensar ell, de manera maliciosa al veure clarament com fer desaparèixer en sentit literal aquella vestimenta de luxe: cremant-ho, estava claríssim!
S’acostà als grans fogons i els encengué. Les enormes flames de seguida començaren a desprendre una forta calor. Ell s’apartà, tot deixant el pot de cloroform massa a prop. Tot content, decidí jugar a encertar la roba al foc i s’enretirà encara més fins a la paret. Primer, llençà la camisa que anà a parar directament i començà a cremar de seguida, després la jaqueta, els pantalons, els mitjons... i les sabates també! En un principi, a ell li semblà que no hi havia perill ja que allò era tan gran que la roba cremaria com la fusta a la llar de foc i que quan no quedés res per cremar (màgicament) els focs també s’apagarien. Ara bé, ell no pensà, encara menys, en la variable producte d’una altra variable que en podríem dir falta d’enginy o idiotesa: havia deixat el pot de cloroform tan a prop dels fogons que no tardà gaire a fer un pet i explotar, provocant un incedi que depassava infinit l'àrea total que ocupaven els fogons.
Les conseqüències de la variable l’Eudald no les va poder explicar mai.